Petits contes i altres relats urbans

Qui dies passa, anys empeny

2012-01-31T18:32:00.000+01:00

De calendaris n’hi ha hagut (n’hi ha) molts: budista, maia, romà, julià, gregorià, copte, islàmic, hindú, persa, hebreu, xinès, mexica, japonès. Es té constància que el calendari romà el 154 a.C. tenia ja dotze mesos de longitud variable: Mart, Apol.lo, Maia, Juno, Cinquè, Sisè, Setè, Vuitè, Novè, Desè, Janus i Februus, noms que es mantenen avui bastant fidels en la nostra llengua, sobretot si tenim en compte el que ha plogut des d’aleshores. L’any 46 a.C., just dos anys abans de ser assassinat, Juli Cèsar, advertit per l’astrònom alexandrí Sogígenes, reorganitza l’embolic existent en el còmput sideral: fixa els mesos a 30 i 31 dies, i afegeix a febrer un dia més cada quatre anys, creant els anys bixestos o de traspàs. Aleshores, en un atac de modèstia digne d’un gran líder, el gran Juli Cèsar li canvia el nom a Cinquè per posar-hi el seu, robant-li de pas un dia a Februus. Cinquanta anys més tard, el seu hereu i primer emperador, Juli Cèsar Octavià, August pels amics, per no ser menys que son avi-tio, fa el mateix i dóna el seu nom al més Sisè, restant també un altre dia al pobre Februus, coix numèric ja per sempre. Posteriorment van ser reordenats els mesos, començant l’any l’1 de gener i no l’1 de març. No és fins el 1582 que el papa Gregori XIII, assessorat per científics de l’època, modifica un cop més el calendari per ajustar-lo al el cicle real de la Terra: 365 dies 5 hores i 48 minuts. Des d’aleshores són anys de traspàs tots aquells que són múltiples de quatre i no acaben en 00, excepte els divisibles per 400, que també seran bixestos. Tot i el referent universal del calendari gregorià, no cal descartar que, un dia o altre, alguna ment pensant i poderosa hi posi una mica de seny, ordenant el desgavell comptable que ara s’hi veu reflectit en el nostre vell calendari. I sinó mireu. El còmput dels segles, segueix les normes del sistema decimal: 100 anys. Totes les demés unitats de mesura del temps són una barreja increïble. El dia subdividit en 24 parts i les hores i els segons en 60 –sistema duodecimal–. La setmana en 7 parts, influència directa de l’inversemblant mite de la Creació. Els mesos, variables, amb 28, 29, 30 o 31 subdivisions. Els anys, ja no diem, de 365 o 366. No parlem tampoc de les llunes, que decideixen les festes religioses. En fi, estem acostumats a manipular el calendari, a fer-ne ús, a contar-hi els dies, però si li expliques a un marcià, quedaria perplex i li costaria anys en habituar-s’hi. No cal dir que existeixen propostes per canviar el calendari gregorià i fer-lo més racional, més entenedor. Des del 1930 l’associació americana de The World Calendar Association, gestiona i actua davant la ONU, el Govern USA i altres instàncies internacionals –amb poc èxit, s’ha de dir– per introduir l’interessant calendari universal. Fixeu-vos què proposen. Cada any amb el mateix calendari constant, fix, invariable: 12 mesos dividits, com ara, en 4 trimestres. Però cada trimestre amb mesos de 31, 30 i 30 dies. Això dóna un total de 364 dies anuals, que és un múltiple de set. Per tant, cada trimestre i cada any comença en diumenge i acaba en dissabte, repetint-se constantment. A final d’any, s’hi afegeix un dia festiu mundial, fora de calendari i ja tenim el 365. I cada quatre anys, després del 30 de juny, es posa un dia festiu–el dia escadusser– també fora de calendari. Aquesta proposta no arregla el garbuix actual però sembla més racional. Però les inèrcies costen de trencar i ja sabeu què diuen: qui dies passa, anys empeny!

Lisboa

2011-10-12T19:48:00.002+02:00

La veritat és que no ha canviat gaire de fesomia i segueix fent cara de nena. Barcelona està lluny de Lisboa i la vida segueix. Ha fet bé de canviar-se el nom. I també de posar distància. El fet que tots dos visquem ara a Barcelona és absolutament casual i té a veure només amb aquestes estranyes circumstàncies del destí que, a vegades, ens omplen el camí d’alegria. A la seva manera, cadascú de nosaltres dos havia deixat enrere Lisboa amb una certa pressa i ganes de començar de nou. Si haguéssim volgut seguir junts res ni ningú no ho hagués pogut impedir.
Ja han passat vint anys des que va esclatar el famós afer de l’home sens cap. Però tinc totes les dades gravades. Una per una, i totes alhora. Absolutament totes. Hi ha coses que un policia no oblida en la vida, per anys que visqui. El districte 24 no era precisament el millor destí per un policia que acabava de començar. Hi havia massa vida soterrada a les clavegueres. Un novici hauria d’haver començat amb quatre multes i no pas amb un cas d’assassinat en primer grau. Ara ja ha passat molt de temps i les coses estan bé com estan. Quan vaig entrar a la policia em van destinar al districte central i, naturalment, tenia accés als arxius de tots els casos criminals. O sigui que em va ser fàcil sostreure les actes judicials del famós cas d’homicidi amb víctima escapçada.
Què voleu que us digui. Va ser quasi inevitable que m’endugués a casa tot l’expedient sencer per donar-hi una ullada. No es que estes preocupat per res en concret, però... mai no se sap. I és que, coses de la vida, només uns anys enrera m’havia tocat viure de primera mà tota la moguda de l’esgarrifós cas, ja que jo era, en aquells moments, l’alcalde accidental de... No, no calen noms. Tampoc ni on; ni quan. Ni perquè, si és que hi ha un perquè. El cas és que l’escàs control a que eren sotmesos els documents de l’arxiu van fer que els vuit mil folis, ordenats en sis gruixuts volums, acabessin formant part de la meva biblioteca particular. Ningú no regira la casa d’un policia!
Un cas judicial històric tramitat i estudiat de forma successiva per vuit instructors i fiscals, que van ordenar set-centes vint-i-quatre diligències, peritatges i actuacions de la més diversa índole, en un període temporal que va, des del juny del 79, fins al desembre del 89, tot esperant trobar el desllorigador que fes quadrar l’immens puzzle en què el cas s’havia convertit. Però no va poder ser, i a principi de l’any 90 va quedar definitivament encallat i arxivat sense que es pogués prendre cap resolució en ferm ni inculpar ningú, davant de la perplexitat de tothom que coneixia uns fets que, d’entrada, semblaven com bastant evidents.
De fet, no entraré en el contingut específic de les actes, feina confusa, penosa, inacabable, inútil, sinó que em limitaré a transcriure un dossier resumit, que algú de la policia havia elaborat feia poc temps – quasi podríem dir novel·lat, sota un títol poc suggeridor – en un intent de sortir airós d’entre el cúmul de papers intranscendents que tot ho enterbolien. Pel que a mi em pertoca, només volia tenir accés a aquelles anotacions judicials, diàlegs o fets, referents a les primeres proves pericials, que són les que jo, com autoritat local, vaig viure en primera persona. Sempre és interessant saber que diuen els altres d’un mateix.

“Relatiu a l’expedient LB/0206-79-400/2”

Assassinat
Feia estona que la nena esperava de braços plegats la policia a peu dret sota el mateix llindar de la porta del mas. Ja és mitja nit. Obeint un gest imperceptible de l’inspector en cap, ella mateixa condueix la comitiva pels estrets i foscos passadissos de la vella casa fins a la cambra on es troba el cadàver. O sigui el mort. Sense cap. Penjat d’un ganxo. Com un corder. Despullat.
És plena nit i l’aire espès de la cambra arriba als narius com una bafarada de clavegueram. Dim, subinspectora de la policia judicial, jove, inexperta, recent graduada a l’acadèmia, llavis pintats, ungles excessives, cua de cavall sota la gorra, pits excessius, té el temps just per sortir de l’estança a tota llet i buscar un racó de la casa on vomitar legalment. Sense condicions. És a dir, sense fre i en abundància. Tall de digestió, suor freda, repulsió, pal·lidesa, mareig, palpitacions, respiració agitada, camisa tacada.
El panorama és esfereïdor. Sens dubte. L’impacte de la visió del mort, o millor dit, del tros que queda del cadàver, sense cap, tallat o arrancat de mala manera, és prou espantós fins i tot per tots aquells que estan acostumats a veure barbaritats. Tot està fet un fàstic i és d’admirar, si es pot dir així, el mullader que ha muntat la víctima quan es va adonar que el mataven de veritat. Defensa pròpia!
Sorprenentment, abans de trucar per telèfon i donar avís del que havia succeït, o potser després, mentre el cotxe patrulla ja venia, vés tu a saber, la nena va tenir temps de netejar parcialment la zona del lavabo i la cuina. El cas és que no va fer cas de les indicacions que la policia li havia donat, en el sentit que s’allunyés d’immediat del lloc dels fets, ja que el botxí podria encara rondar per l’entorn de la casa. I, sobretot, sobretot, que no toqués res.
Quan se li va preguntar per què havia eliminat, barroerament, proves substantives, falsejant restes, esborrant empremtes o canviant objectes i mobles de lloc, va dir, tranquil·la, que no havia entès gaire bé les instruccions que se li havien donat. Que, en realitat, només ho havia endreçat tot una mica i, sobretot, que havia apartat els objectes que barraven el pas.
––No volia—va dir, amb cara de bona nena– que ningú pensés que era una deixada amb poca manya. Em feia un no sé què que vostès ho trobessin tot brut. Per això he fregat una mica. Encara que no he pogut acabar la feina! ––amb gest contrariat.
El comissari en cap encén un cigarret alhora que es caga literalment en la mare que la va parir. Més concretament diu: “Cagum la puta mare que et va parir” –impersonal i mirant enlloc, encara que ella, tot i que es trobava davant seu, no es va donar per al·ludida. –Aquest cony de mossa, hòstia!, ¿ens està fotent el pèl o és que potser és directament estúpida? –remuga el comissari sense abaixar la veu i dirigint-se a un dels metges forenses, que no para de recollir mostres de la carnisseria, tot omplint bosses de plàstic numerades que va col·locant curosament dins d’una caixa de fusta.
Era evident que el mort va lluitar aferrissadament per conservar la vida abans de perdre-la, i que, ni de lluny, va morir com un corder, d’una tacada, sense dir ni piu, com fan d’altres. No, res d’això: aquest va palmar lluitant com un cosac. D’això no hi ha cap dubte. Només calia veure el maremàgnum de dimensions importants en què s’havia convertit l’habitació on, se suposa, van ocórrer els fets. Res no era al seu lloc i poques peces conservaven l’aparença inicial: armaris esbotzats, miralls esmicolats, roba esquinçada, cables arrancats, parets ensangonades, portes fora de lloc. Un aparell de televisió encara encès i amb la pantalla tota esquitxada de sang, probable testimoni impersonal i mut dels esdeveniments, retransmet, en silenci, des de “La Maestranza” de Sevilla, una altra carnisseria. Cap dels presents no té, en aquells moments, el coratge suficient per tancar la tele, no fos cas que el comissari acabés per treure per la boca tota la mala llet que arrossega de fa temps.
Precisem una mica més aquest escenari dantesc, testimoni d’una autèntica escabetxada. El monyó que feia la funció d’extrem superior del cos del mort, allà on abans hi havia el cap, no estava delimitat, com hom podria pensar, per una secció neta, executada amb pulcritud, amb eines esmolades i una mica de professionalitat. No. Ni tampoc amb molta traça, tot s’ha de dir. Al contrari. Un tros del coll del cantó dret havia desaparegut. A l’esquerra, en canvi, el tall venia de molt més amunt, a l’alçada de l’orella. També s’hauria de mencionar que una part d’aquest monyó no se sustentava, com hom podria esperar, embolcallant les primeres vèrtebres de l’espinada, sinó que penjava obscenament i queia desmanyotat sobre l’esquena del difunt. Semblava ben bé com si, en lloc de tallar-li el coll, li haguessin arrancat el cap a força d’estirar i estirar fins que tot va quedar esquinçat de mala manera. Set ungles arrancades i ferides d’arma blanca als braços i al pit. Els testicles del cadàver estaven tallats en rodó, amb una precisió que podria fer pensar en una feina executada per un experimentat castrador professional. Aquí sí que l’assassí o assassins van fer una feina excel·lents, ben al contrari de la feina poc polida, localitzada a l’extremitat superior. Dos immensos cargols clavats als genolls acabaven de rematar l’ecce homo que penjava ara d’un ganxo.
Esgarrifós. Inenarrable. Qui podria haver fet què, per castigar un home amb una tortura tan espantosa? La gravetat dels suposats pecats del mort era equiparable al turment a què havia esta sotmès, segurament durant hores i hores? Impossible donar resposta ara a aquests funestos interrogants.
Restes de sang a tots els racons la casa fan evident que tot plegat ha durat hores i hores. Es pot dir, sense error, que l’han torturat amb lentitud, sàdicament i que, després de patir molt i molt, l’home no va morir fins escolar-se del tot. Comenta no sé qui que sorprèn la quantitat de restes orgàniques que hi per tot arreu. Com si n’haguessin esquarterat més d’un o més de dos de vius, o com si els assassins haguessin tingut la voluntat inexplicable d’escampar restes orgàniques per tot arreu. La zona de la casa que la nena no ha tocat –per manca de temps– està plena de petjades sanguinolentes i encara tendres. Es poden comptar més de dues dotzenes d’empremtes de sabata esportiva, marca SADIDA, corresponents a un peu bastant petit. De dona. Potser un 34 o 35.
A la cambra també s’observen petjades discontinues d’un peu esquerre descalç que s’ha comprovat que corresponen al mort que du posada només una sabata: la del peu dret. Tampoc no deixa de sorprendre que no hi hagi ni rastre de petjades d’aquest peu dret i que la sabata que du posada el cadàver estigui immaculada, incòlume: és una sabata nova de trinca! I, clar, la pregunta que ningú fa en veu alta, encara que tothom la pensi és: els mateixos que l’han matat, ¿li han posat una sabata nova un cop enllestida la feina? Per quina raó? Quin contrasentit o quin missatge s’ha de llegir en el fet d’esborrar les empremtes del peu dret! A menys que li haguessin lligat la cama dreta amb el genoll doblegat enrera, obligant la víctima a recolzar al terra només el peu esquerra, tot avançant a saltirons. Sembla que, mentre durava el suplici, la víctima va tenir capacitat de moviment al llarg i ample de l’habitació, en contra, un cop més, de tots els cànons que s’estudien a Criminal de primer curs: «La primera mesura que pren habitualment l’assassí consisteix en immobilitzar la víctima, perquè no pugui lluitar ni escapolir-se del seu botxí» Es clar però, que si només tenia una cama per caminar, molt lluny no podia anar. Tot això no té cap ni peus! Bé, cap no: peus sí.

El mort
L’alcalde arriba al lloc dels fets quan la policia ja porta una hora llarga escorcollant el mas. Ell coneix prou bé tots i cadascun dels tres-cents habitants del poble i de seguida n’identifica les restes. No té cap dubte.
––Sí, és ell –diu a l’inspector. –Tenia aquesta estranya malformació genètica als dits polzes d’ambdues mans –segueix explicant i gesticulant amb les pròpies mans.
––Sí—repeteix—és l’Emdik Ivern. Aquest dit polze tan tort i que en fa quatre com un de normal no s’oblida fàcilment.
El policia que, fins aquell moment, no havia pres en consideració aquest detall digital inconfusible, observa ara la pronunciada curvatura cap enfora que descriuen els dos dits polzes, fins al punt que, amb la mà oberta com té ara i els dits separats, el dit gros sembla voler desencaixar-se per anar a formar part d’una altra mà aliena i molt més grossa que la seva.
–– A vegades feia broma amb els seus dits i, amb un gest extraordinari, corbava el polze cap enrere fins a tocar el canell amb la punta del dit. Jo el coneixia des que érem de petits. Fins i tot podríem dir que som parents llunyans. Tenia una força descomunal –no venia al cas l’observació, ni tampoc ningú li ho havia preguntat. –El tatuatge també l’identifica –segueix l’alcalde–. Sempre que podia, vingués o no al cas, l’ensenyava a tothom. Deia que se’l va fer quan va anar a la guerra. A Sud-àfrica. Valia més fer-se el tatuatge, deia, que no pas deixar-se donar pel cul per tota la companyia. Una aposta és una aposta. Tampoc mai no havia donat gaires detalls de la seva estada a l’Àfrica, excepte algun intrigant comentari de passada dient que, durant aquella època, havia conegut més animals que persones.
A la zona pectoral del mort és ben visible un aparatós i enigmàtic tatuatge amb les lletres «ZULU». Escrites així: Z,U,L,U amb lletres gòtiques king size d’uns nou o deu centímetres d’alça, separades per comes. És un tatoo negre i roig molt exagerat, que travessa el pit en diagonal per sobre el mugró esquerre. El mugró sinistre forma part d’una d’aquestes comes, la que separa la Z de la U, en un indesxifrable joc macabre pensat per ments malaltes pervertides.
––I, a quina guerra va anar aquest? –– pregunta la subinspectora, encara una mica pàl·lida, penedida de seguida de la pregunta tan estúpida que havia sortit del seu esfínter labial incontinent. Ningú no li contesta. Ara anota en un dels marges de la seva llibreta: «Algunes finestres de la casa no tenen vidres.
L’inspector pregunta a l’alcalde—que per sort segueix escampant per tota l’estança l’aroma del tabac de pipa fa que tot plegat faci menys pudor de mort cagat –– com és que no fa esment de l’altre tatuatge.
––De quin?
––Miri l’anvers de la mà esquerra del mort—diu el poli.
––Aquest és nou –respon l’alcalde sense sorpresa, mentre gira amb molt de fàstic la mà del mort per poder llegir «DEATH» –No l’havia vist mai. Deu ser bastant recent.
L’inspector parla ara per telèfon i l’alcalde aprofita aquest moment per endur-se’n Mar a un racó de la sala. Parla amb ella en veu baixa. La tranquil·litza. Li posa una mà a la cintura mentre li parla en veu baixa. Ella, manyaga, tanca els ulls i amb un moviment ple de dolcesa, deixa anar el cap enrere, com una gata submisa i dòcil.
El gest no passa desapercebut per la subinspectora Dim, que ho anota a la seva llibreta plena d’apunts: «Aquest dos fa temps que es coneixen. Només la confiança total fa que una dona es deixi posar la mà a la cintura, com ella ho ha fet. Ha acceptat el contacte i la carícia amb tota normalitat... ». Ho ratlla de seguida, encara que tota la frase es llegeix sense dificultat.
No tarden gaire a aparèixer les primeres mosques carronyaires. Negres i verdes. Entren a dotzenes per les finestres sense vidres del menjador. Dim Hecres torna a escriure: «Fa molta calor i les bèsties van excitades. Si algú no pren mesures, en poca estona, n’hi haurà a centenars. . Per què no el despengen d’una vegada? Què esperen per treure’l d’aquí? Ja se sap que quan oloren un festí recorren desenes de quilòmetres en pocs minuts. La seva tasca carronyaire és fonamental per encetar el procés...». Frena el seu esbojarrat instint narratiu i intenta centrar-se una mica. La presència del mort la neguiteja i segueix tapant-se el nas amb un mocador. Li costa respirar

La nena
––Podries explicar-nos per què has netejat algunes habitacions i d’altres no?.—Silenci.—Podries dir-nos per què has mogut alguns mobles de lloc, abans que arribéssim? ––Silenci.
––Digues. Qui ha estat? Saps al menys quants homes eren? Parla, no tinguis por—el detectiu Juli Hol, que pateix una halitosi galopant, encén una altra cigarreta i no para de disparar preguntes sense resposta sobre la nena.
L’inspector en cap ha tingut la pregunta clau aturada a la gola durant més d’una hora, esperant, en va, que algú aportés una petita dosi d’intel·ligència i no calgués fer-la. Però al final l’ha hagut de fer. Inevitable.
––On és el cap del mort? –– Silenci.
Pregunta retòrica i excessiva: és evident que sobra el complement directe. Tothom té el cap posat, menys el cadàver que no en té cap de cap. En tenia prou preguntant a seques on era el cap. No calien al·literacions inútils.
––Jo no sé res—la nena parla per primera vegada i ho fa amb certes dificultats a la parla–. No he vist res. He estat tota la tarda fora. Sóc jo qui ha trucat a la policia quan he trobat tot fet un fàstic—exculpant-se de no res. Tothom diu que ella sola no ho ha pogut fer. Per remenar un home gros i corpulent com aquest que penja ara del ganxo, encara que sigui sense cap, calen un parell d’homes forçuts. Però ¿això la descarta com a còmplice o coautora material?
––¿De veritat ens vols fer creure que, amb tant de lleixiu com has escampat, no t’adonaves que estaves eliminant proves substantives? –– L’inspector té l’estómac pesat i s’adona que potser hauria de deixar de beure tant. Ja fa dies que vol deixar-ho, encara que no hi ha manera de posar una data per començar. De fet, cada dia que passa se li’n refot més tot i pensa que si peta, doncs peta i ja està. Què collons!
Menuda, desmanyotada, sense força: una nina de porcellana. La nena du un vestit blanc, curt, senzill, d’una peça, que se li arrapa molt al cos. Uns petits pits punxeguts i prominents destaquen la seva jovenesa. La panxa llisa, immadura, atractiva, sexual. Hol es troba, sense voler, amb la imatge de la nina fixada a la retina dels seus ulls. Desitjable, voluptuosa, manyaga, infantil. Ressegueix amb la mirada, sense dissimular, les formes gens amorfes de l’objecte del seu desig. Es neguiteja i té una molesta erecció monumental. Sospita que la subinspectora s’ha adonat del seu desconcert. Tant li fa. No importa. És la seva subordinada, acaba d’arribar de l’escola de policia i no farà cap comentari. Només faltaria!
«L’inspector ha donat un cop d’ull a la nena i sembla que s’ha posat content. El gest sospitós, ràpid, de rascar-se l’entrecuix i endreçar el paquet, descol·locat per la trempera, l’ha delatat. Sí, he de reconèixer que la mossa és bufona i té un no sé què. Entenc la seva torbació». Dim s’adona que ho acaba d’escriure i ho esborra de seguida, gargotejant tot el full.
La subinspectora Dim acompanya Mar a la seva habitació en el primer pis, on el metge forense l’examinarà de dalt a baix i ella farà de testimoni. Despulla’t que el metge et farà un reconeixement! ––ordena––, no et preocupis, forma part de la rutina habitual.
Després, explica al seu cap:
––Va neta de dalt a baix. Ningú no l’ha tocat. Al menys no avui, diu el metge. Ni tampoc no s’ha trobat cap taca de sang enlloc. Ni a les mans, ni a les ungles ni al vestit, ni enlloc. Hem fet un seguiment dels armaris i tampoc no hem trobat vestits ni peces de roba tacades de sang.
Amb prou feines pot dir res més, nerviosa i enrojolada com està després de patir la nuesa de la criatura. Seguirà torbada molta estona: no es pot treure del cap l’estranya i torbadora imatge d’aquell ventre tan llis i ple de pèl. Contrast impossible: cara de nina, pell de seda; rínxols d’or que s’estenien molt més enllà d’un pubis quasi adolescent.
Mentrestant, un grup d’homes continuen escorcollant els voltants de la casa. És tot ben fosc i des del bosc proper arriben els crits d’alguna bèstia que udola llastimosament. Dues hores més tard no tenen res. L’inspector comença a perdre la paciència i dóna ordres d’escorcollar, un cop més, tota la casa i també l’exterior del mas a la recerca de qualsevol detall, fins a un radi de dos quilòmetres. Encara que sigui de nit. És igual. Un caporal vol intervenir per dir que ja ho han fet tres vegades, però veient la mala llet que tothom gasta i la cara d’emprenyat de Hol, prefereix callar i desaparèixer. Dos funcionaris del jutjat segueixen fent centenars de fotos de l’escena i del crim. Tots els angles. Tots els detalls. Tot allò que, a primera vista, no sembla tenir cap importància.
Un dels policies novells no es talla gens ni mica i diu que ha donat un cop d’ull a la soll dels porcs, sense trobar-hi res estrany. Només que, els tres porcs que hi viuen, estan molt grassos.
––Porcs? Quins porcs? –– l’inspector, gat vell, pregunta—Que vinguin a buscar-los de seguida. Els vull morts. Esquarterats. Que n’analitzin les entranyes! Ara mateix!
––Sí, senyor. De seguida, senyor. –el policia sol·lícit i content de ser ara el protagonista.
––A mitja tarda algú ha obert la porta de la soll i els porcs han fugit. He tingut molta feina per fer-los fora de casa quan he arribat. Per això he netejat la merda que han deixat escampada per tot arreu.—Mar parla per última vegada. Després, calla i no diu més. És a dir: res de res. Ni ara, ni en tots els interrogatoris a què serà sotmesa en les properes setmanes.
Silenci a la sala. Tothom està callat. Fins i tot el mort tampoc diu res. Se sent ara la veu de Mar. Amb un fil de veu diu que està molt cansada i aleshores algú decideix traslladar-la amb un cotxe de la policia cap una institució d’acollida, donat que no té parents al poble que se’n puguin fer càrrec aquesta nit. Ni les següents. És menor d’edat. S’ha de dir que la noia no ha donat, en tota l’estona, cap signe extern que assenyali uns nervis trencats o una voluntat danyada. I, la veritat, vist el panorama, feia posar nerviós que ella estigués tan calmada. Assossegada. Relaxada. Cap hipòtesi no resulta lògica ni convincent.
«Pits suggerents, mugrons negres, erectes, aurèola inacabable, panxa llisa. Pèl púbic fins al melic. Les cuixes plenes de borrissol». Dim torna a esborrar de seguida els detalls secretes de les seves observacions i es diu a si mateixa que, si segueix per aquest camí, un dia es veurà implicada en algun afer obscur. Ha d’intentar frenar-se: ara mateix va tota molla i enganxosa. La psicòloga social que la tracta, lesbiana com ella, li diu que, si no vol veure’s un dia compromesa en algun tèrbol afer i perdre la feina, haurà de controlar una mica els seus instints més primitius.
––I què que vagi neta! ––la veu ronca de l’inspector, que surt de la seva estranya letargia, trenca el silenci. ––Se me’n refoten les sabates i sabatilles de la nena i del vell. Noves i velles. Netes i brutes! D’acord, no va ser ella. D’acord! Però, va veure amb els seus propis ulls com el mataven? Va sentir algun soroll estrany, mentre succeïa tot plegat? On estava amagada, si és que ho estava? No te coartada. Diu que estava fora, però no diu on! Com ho sap que algú ha deixat anar els porcs a mitja tarda? Ella va ser qui va deixar entrar els botxins? Per què ha netejat a consciència determinades zones de la casa i d’altres, no? Només perquè no trobéssim la merda dels porc pels passadissos? No ho sabrem mai si ella no parla! Per cert, com es diu la mossa?
––Mar, la nena es diu Mar. Mar—l’alcalde, sol·lícit, que de passada explica a l’inspector que potser un dia acabaran treballant junts, ja que fa poques setmanes ha fet els exàmens per entrar al cos de subinspectors de la policia i està a l’espera dels resultats de l’oposició.
Tots els policies presents—potser deu—se l’escolten amb atenció, sorpresos que un alcalde vulgui ser policia. No se’ls havia ocorregut que tal circumstància pogués ocórrer.—Al cap i a la fi, és una feina, i ara mateix no en tinc cap d’altra—l’alcalde excusant-se del silenci provocat per les seves pròpies paraules.
––Bé, bé. No cal ara distreure’ns del tema que ens ocupa—Hol—emprenyat de la intromissió de l’alcalde. —Deixem que els nostres especialistes acabin de resseguir totes les estances i puguin recollir totes les mostres. Tots els altres ja podem marxar. Aquí no tenim res més a fer.
En el decurs dels dies següents, els investigadors del cas repassen les informacions que inclouen detalls de la vida que oncle i neboda duien al poble. La veritat és que no tenen massa informació objectiva. La gent tendeix a dir-hi la seva i a fer-hi safareig, sense gaire dades que es puguin contrastar amb rigor.
L’alcalde col·labora amb tot allò que se li demana, però no es podria dir que posi massa interès en aclarir els fets, tenint en compte que diu que aviat pot ser policia. Només fa que corroborar allò que diuen els veïns. És a dir que la nena va quedar òrfena als deu anys com a conseqüència d’un horrible accident domèstic, on els seus pares van morir cremats. Emdik Ivern—la víctima ara escapçada––, germà petit de sa mare, era l’únic familiar directe que tenia i aleshores es va fer càrrec de la mossa. Feia vint anys que vivia amb la seva dona. Uns dies després que la nena s’instal·lés a casa seva, la dona va desaparèixer misteriosament per sempre més. El seu home va presentar al cap d’un temps denúncia de la seva desaparició. Explicava a tothom que, en principi, la dona se n’havia anat uns dies a casa sa mare malalta, a Galícia, cosa que era certa. La gent del poble, però, no s’ho acabava de creure i corrien rumors diversos, sense que cap d’ells s’hagi pogut mai confirmar. Tothom deia que el tiet i la neboda dormien junts i que per això la seva dona va fotre el camp. O potser per això la van fer desaparèixer.
Duien una vida solitària i allunyada de les activitats comunes del poble. L’oncle no volia que ningú parlés amb la neboda a soles. Des que va deixar d’anar a l’escola, cap als deu anys, Mar no havia parlat més, o millor dit: ningú no la va sentir mai més a parlar. Es pot ben dir que la tenia segrestada.

Verge
Dim parla amb suficiència, com una experta en conductes socials i rumia en veu alta:
–– El fet que Mar no hagi aportat cap informació relativa als terribles episodis, no vol dir res. Aquesta conducta—segueix la subinspectora—entra dins la lògica de les pautes de comportament d’una persona traumatitzada i, de cap manera, no es pot interpretar com una manca de col·laboració en el seguiment de la investigació del cas. Personalment, crec que no va tenir cap implicació en l’espantós crim i que, quan va veure que anaven maldades, es va limitar a amagar-se i esperar que passés el temporal. Després de tot, el desenllaç final ja li anava bé.
La subinspectora parla, però també calla coses. Juga amb foc. Ahir mateix, sense anar més lluny, va visitar pel seu compte Mar a la casa d’acollida on la jutgessa ha decretat el seu ingrés provisional. Si la jutgessa ho sabés, la separaria del cas i li obriria expedient per falta greu. També, de ben segur, l’expulsarien del cos de policia pel fet d’obligar Mar a despullar-se, una altra vegada, amb l’excusa de fer-li una exploració corporal completa i complementària. De forma extraoficial, per descomptat. Per convèncer-la només va caldre deixar caure una observació malèvola perquè la nena comencés a despullar-se dòcilment: “...l’alcalde i tu sou bons amics...?”
–– Però, i el cap? Juli Hol repeeix, per enèsima vegada, i en veu alta, la qüestió fonamental que fa temps que no el deixa dormir.—Però, on és el cap del mort? Per què l’han fet desaparèixer? Per què el cap? Si sabéssim per què, ¿sabríem qui? No en tenien prou de matar-lo sense més o decapitar-lo, si voleu, però deixant el cap al lloc dels fets? Veient el ulls de la víctima, ¿veuríem la cara de l’assassí? Potser li van marcar la cara amb signes delators i després no van tenir més remei que escapçar-lo per no deixar pistes evidents—continua Hol elucubrant i veient que, a cada pregunta que fa de més té una resposta de menys.
Tot i la seva infantil aparença de nena de dotze anys, Mar ja n’ha fet setze. Ja no és cap nena. La jutgessa encarregada del cas, Sat Urdei, troba, en tota la història, i des de el primer dia, un tuf evident d’agressió o venjança sexual, i ordena practicar una sèrie d’indagacions i proves pericials complementàries que donen resultats sorprenents: les proves ginecològiques realitzades pels metges forenses conclouen, sense marge d’error, que Mar és verge.
Les mirades dels investigadors assistents a la lectura de l’informe denoten senyals evidents d’incredulitat i sorpresa. Sembla impossible després de tots els comentaris dels veïns! Fins i tot es pot sentir, per part d’algun dels policies més veterans, algun comentari sexual improcedent del tipus «... ves a saber tu quins forats s’han tingut en comte... »
La subinspectora Dim, que l’ha vist nua dues vegades, també hauria jurat tot el contrari del que diu l’informe en aquest punt, sobretot després que ella mateixa hagués comprovat, amb els seus propis dits, que aquest petit però important detall dels perits judicials és absolutament fals. Si no fos perquè l’inspector en cap tornava ja a parlar, va estar a punt de fotre la pota i delatar-se amb una observació personalíssima, que només una dona que en coneix una altra podria fer.
–– I els porcs? –– brama histèric l’inspector Hol, fora de si, davant el to desdenyós de les paraules de la jutgessa envers els rancis resultats de la investigació policial fins el present moment.
–– ¿Què passa amb els porcs? ––enmig d’un silenci sepulcral. ––¿Algú en sap alguna cosa? ––insisteix.
–– Les proves del laboratori s’han extraviat i el cas és que les restes dels porcs van ser cremats fa dies—Dim intervé amb veu tremolosa.
–– La mare que els va parir! –– Hol llença el vas de whisky contra la paret, amb tant mala fortuna que rebota i acaba esquitxant la pitrera de la subinspectora. L’inspector s’acosta de seguida a Dim per demanar-li excuses, al temps que li mira, primer els ulls, i després la camisa tacada i diu que si té necessitat de canviar-se de roba, pot utilitzar el seu despatx ara mateix.
–– Òstia, que no us adoneu que un porc famèlic pot destrossar un cadàver fins a desfigurar-lo completament? Fins i tot poden haver estat els porcs qui s’hagin menjat el cap... que ens falta... –– algun dels presents, horroritzats, es posen les mans al cap per comprovar que encara en tenen. L’inspector segueix bramant –– aquesta peça del puzzle ja mai no la trobarem i el cas sempre quedarà coix!

Reclusió
La jutgessa argumenta que el criminal o criminals no estan encara entre reixes i la policia no ha trobat tampoc cap sospitós. Tampoc se’n saben els motius de la degolladissa. Per tant, en aquestes circumstancies, no cal córrer el risc que l’assassí o assassins intentin localitzar Mar. O sigui que, malgrat la manca total de proves en contra seu, i més aviat per protegir-la, s’ordena l’entrada de Mar en una institució benèfica de règim semiobert, amb l’obligació d’anar-hi cada dia a dormir durant un període de temps no inferior als deu mesos.
Allà, en un entorn no massa favorable, Mar assisteix a classe cada dia i esdevé molt bona alumna. Diu la psicòloga forense que només cal esperar el dia en què ella mateixa decideixi deixar enrere el seu obscur passat. Aleshores tornarà a parlar amb fluïdesa.
Però de cop passa alguna cosa estranya que tornarà a reobrir moltes ferides. Matin Ada, director de l’establiment benèfic on Mar està ingressada, descobreix un dia, casualment, un fet extraordinari en relació al passat de Mar i la cita al seu despatx per saber, de primera mà, la certesa o falsedat de les informacions que un anònim li ha fet arribar per correu.
Quan va ser interrogada per la policia, la secretaria del director va declarar, categòrica, que no va sentir res de la conversa que van tenir tots dos en el despatx del director, i és que ni tan sols va assabentar-se, assegura, de què parlaven. De fet, no van parlar ni un minut: la noia acabava d’entrar a l’estança del director, quan de sobte es va sentir el soroll estrepitós del senyor Ada desplomant-se, com un sac de patates, damunt la moqueta del seu despatx, inconscient total.
Les proves mèdiques que se li fan al Sr. Ada són concloents: té les facultats mentals malmeses. Un greu trastorn epilèptic li ha provocat lesions cerebrals severes. Agudes seqüeles irreversibles i pèrdua de la capacitat per raonar. Anul·lació de les funcions motores i cognitives. No coneix ningú, no sap on és, no pot llegir ni escriure. En poques paraules: ha esdevingut pràcticament vegetal. Només quan algú pronuncia davant seu el nom de Mar, és fàcil contrastar un augment exagerat de la dilatació de la pupil·la de l’únic ull que li ha quedat operatiu després del paroxisme i les convulsions pròpies de l’accident cerebral. La mateixa reacció que presenta l’iris d’una rata davant la presència propera del gat famèlic.
La qüestió és que, maleït sigui, mai no sabrem el perquè de la convocatòria, ni quines eren les claus que Matín Ada deia haver trobat. Ni tampoc si, a dins del despatx, va succeir algun fet que se’ns escapa.
És cert que el matí del mateix dia de l’incident va arribar una carta dirigida al Sr. Director, que li va ser lliurada immediatament després de la seva recepció. El sobre duia escrit, en tinta roja, només un nom: Mar. El remitent, també en tinta roja, deia: D.H. Era un sobre voluminós, provenint de la mateixa ciutat de Lisboa i que semblava contenir –pel tacte, diu la secretària– potser unes fotografies de gran format.
Tots els despatxos i cambres de l’establiment benèfic han estat objecte d’un sever i exhaustiu escorcoll que ha durat tot el dia. Malgrat això, la suposada carta no ha pogut ser localitzada. S’ha de dir també que la primera mesura que va prendre la policia, en arribar al lloc dels fets pocs minuts després, va ser bloquejar la sortida de tot el personal que en aquell moment hi havia dins l’edifici. Tenint en comte que hi havia un mort recent i aquest era, precisament, el Sr. Director del Centre, era lògic segellar les sortides de personal.
Hores després, la policia interroga Mar que no sembla massa atordida per tot el que ha passat davant seu. En cap moment no es contradiu i manté una coherència absoluta en tots els punts de la seva declaració. Només recorda –diu tranquil·lament– les mans del Sr. Ada damunt les seves cuixes, per sota la faldilla, com ja havia fet moltes altres vegades. Després, sense més ni més, es va començar a posar vermell, groc i verd i, sense respiració, es va desplomar.
En aquest punt, la còpia de l’informe que va arribar a les meves mans presenta quatre línies senceres ratllades amb tinta xinesa. La policia científica ha provat, sense èxit, de llegir el contingut d’aquestes línies amagades, però no és possible. L’autor del desgavell sabia què es feia. No hi ha res a fer. En el Centre de Documentació i Catalogació de la unitat Central estava arxivada una còpia sencera d’aquest mateix expedient, però fa temps que va desaparèixer. Lamentablement tampoc ningú no en sap res.
Molts experts criminòlegs internacionals, desconcertats encara per la magnitud del nyap, intenten, sense èxit, trobar alguna pista que els permeti desxifrar un cas que ha esdevingut un clàssic i que s’estudia a totes les escoles de policia de l’estat.

Sgnat: Diogo Domingos.P.I. 12/12/2001

Jo. Ara que tinc Mar, vull dir Nenen, tan a la vora, em vénen ganes d’apropar-m’hi i dir-li que guapa que està avui. Preguntar-li quelcom. Parlar sobre els vells temps, sobre nosaltres dos. Explicar-li com enyoro els seus mitjons. No sé com hagués reaccionat. He estat a punt, a punt de fer-ho. Però he reflexionat una mica i m’he fet enrere. M’ha semblat massa arriscat. Innecessari. No s’ho valia! Tampoc es tracta ara de fer passar un mal tràngol a ningú ni reviure el passat. El temps tot ho apaivaga. No és possible mirar enrere. Res no és el que era. Quan la vaig conèixer, jo era jove. I ella també. Ella també.
Ara que ja han passat deu anys tinc la meva vida tranquil·la. Amb la Sussi, la meva gata i Judes, el canari. Tot passa. No vull problemes. De les nenes jovenetes, ara només m’agrada veure-les passar, sentir com riuen i creixen i em fan vell.
Ella. Rui. De seguida l’he vist quan mirava la cabina de control i em veia treballar. Per un moment he pensat que s’apropava per parlar amb mi. El cor m’ha fet un salt i he fet veure que no l’havia vist! No em pregunteu per què he reaccionat d’aquesta manera. Ni jo mateixa ho sé. Han passat molts anys. És ell qui em va ensenyar a viure mentre jo creixia. En Rui. Mai vaig saber quins secrets compartien el pobre desgraciat de l’Ivern i ell, en Rui, l’alcalde. Ni tampoc quins pactes obscurs havien d’amagar. El cas és que, al principi, quan Rui, per qualsevol excusa, s’acostava al mas, només tenia ulls per a mi. Em prenia la mà, em feia seure damunt els seus genolls, m’explicava contes, em feia riure. El vell, quan el veia arribar, desapareixia hores senceres, dies sencers si calia, sense més explicacions. En Rui i jo sols, com tantes i tantes vegades. Els llibres que em feia llegir i que despertaven els meus somnis. Les seves lectures en veu alta. La vida al poble quan era petit. Fotos de quan ell era petit. Fotos de nosaltres dos. Fotos de la seva donzella amazona. Tots els detalls. Qui era jo per a ell. La importància de ser dona. La seva olor de tabac de pipa. Les nits de primavera i silenci fins que s’adormia amb el seus cabells embogits damunt el meu pit. I jo que aprofitava el seu descans per resseguir amb els dits els seus dolços llavis rojos. I les venes dels braços i les mans. La seva força. El pit pelut. Els regals que em duia de la ciutat. Els vestits que pacientment em posava per fer les fotos. Les disfresses. Els contes a cau d’orella. El neguit de no veure’l durant setmanes senceres. Els meus silencis.
Després, la por i les mans brutes del vell porc. Les nits en blanc. Les amenaces. El temor que alguna cosa no anés bé. Els plans per a un futur on només hi érem nosaltres dos i prou. La por que algú destorbés la nostra amistat. La maleïda espera de mesos i anys. Els seus amics de l’Àfrica. Els diners. Els deutes de sang. La solució final. La soll. La policia dubtant i cercant la solució d’un enigma tan fàcil. La meva reclusió inacabable.
Rui i jo. L’olor de la seva pipa deixava l’estança plena d’ell durant moltes hores. El braços corpulents treballant, a vegades durant hores senceres, damunt la meva esquena nua i tota plena de papers, informes, expedients. Ara ja no venia com a alcalde, sinó com a policia capaç de fer ballar el cap als seus companys policies. Jo aprenia a muntar i desmuntar la seva arma negra i relluent amb la bena als ulls, com a ell li agradava. La reclosa sospitosa i el poli bo. Jo, a casa seva als matins. A la tarda, protegida dins el cau. L’amor i el desig. La confiança. El respecte. Els seus missatges sorprenents retolats damunt la meva pell i escrits al revés, com feia Leonardo. Després, ja sola i nua, el mirall revelava l’enigma de l’amor foll: «Ets per a mi», deien les lletres dibuixades damunt el meu cos calent. I ja volia jo tornar-lo a veure.
Un cop més la vella història del vell porc. D’un altre porc. La història inacabable. Temor. Neguit. Els meus estranys poders. L’informe falsificat. Temps difícils. El risc foll de l’amor. La fugida a Barcelona per deixar-nos les mans lliures. El temps que tot ho apaivaga. Si avui m’hagués dit alguna cosa segur que li hauria dit que sí. Sí Rui, el que tu vulguis; t’esperava feia dies. S’ha fet gran, quasi vell, i ell no ho sap, però encara l’estimo. S’ha amagat entre la gent i l’acabo de perdre de vista. Barcelona és una ciutat molt gran. Potser podria aprofitar una de les connexions per deixar-li alguna pista. Però segur que tot està gravat i sabrà com trobar-me. És la seva feina. Ja saps, amor, que jo no diré res. A ningú.

La ciutat i jo

2011-10-12T19:43:00.000+02:00

Furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i abastir la ciutat. Avituallar és la paraula. Algun fill de sa mare amb la moto trucada i sense tub d’escapament passa, a mil per hora, fotent un soroll de jutjat de guàrdia, en el cas que n’hi hagués de jutges de guàrdia. Tot el barri desvetllat per culpa del motorista. Així t’estavellis, desgraciat! Un grup de gent diversa i uniformes llampants s’entretén amb la ploma: jaqueta i pantalons verds, sabates esportives, walkie-talkie a la cintura. Paga l’alcalde! Escombra en mà, netegen la ciutat per deixar-la polida com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Rera seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres policies color blau, en edat de ser bons avis, castellans cepats, caminen dropos cap a la central del districte. Duen enfundades sengles pistoles molt voluminoses i lluents que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns ja fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners fan cara de voler plegar! Mentre, el Caracas és ple de dones que prenen un tallat descafeïnat i endrapen unes ulleres de pasta de full. Després, quan surten, compren el número de la sort al venedor de l’ONCE. Llàstima que mai no toqui!
La premsa matinera arriba al carrer i un home gros, amb les mans grosses, descarrega d’una furgoneta bruta, groga i grisa, pesats plecs de diaris que van lligats amb cordills que ja no són de cànem. Les primeres pàgines dels diaris propers al poder van plenes, com sempre, de les mentides oficials del govern de torn, que és el que paga la festa. L’oposició menteix igual de malament en les pàgines dels rotatius afins i opina, dia si dia també, que ja comença a ser hora de tornar a manar i a mamar. I ben aviat, si Déu vol! Moltes firmes saberudes i ben pagades rere els articles d’opinió que parlen de tot i de res. Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat entre les galtes del cul. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària encerclant el seu turmell de plata.
He d’anar alerta per no trepitjar les marques verdes i grogues que els pintors municipals dibuixen al terra amb pistoles compressores verdes i grogues: CARRIL RESERVAT, CARRIL RESERVAT, CARRIL RESERVAT... Un dels pintors observa que parlo sol i pensa que no duraré gaire abans no em tanquin. No home, no! En realitat no parlo sol, sinó que ho faig amb la meva ICD-B10 V-O-R, Sony Recorder, –297 files available, three folders, max. 3 hours–. Un minúscul micròfon, subjecte a la solapa de l’americana, transmet tots els senyals acústics que rep cap al nucli de l’aparell i aquest no para d’enregistrar. Saps què passa –li hauria d’haver dit– que les idees s’acumulen veloçment al buffer de sortida de la meva ment descontrolada i, si no les gravo, després se m’obliden totes. Ara no, ara el giny s’encarrega de guardar cada lletra, una rere l’altra, en llargues cadenes de la seva memòria caché. Ja no he de patir més recordar-les. Després, quan arribo a casa, aboco els bits en un arxiu llegible i veig que en faig.
El termòmetre de la cantonada marca intermitent, incansable, 7:15h i 20ºC; 7:15h i 20ºC. Avui farà calor i xafogor. Bicicletes aixafades i tirades per terra: potser un cotxe els ha passat pel damunt. També ha rebut una moto vermella de gran cilindrada. Aquest matí més d’un agafarà una emprenyada de campionat i, potser, a canvi, decideixi ratllar tots els cotxes aparcats a la vorera que, venjatius, aixafaran més bicicletes que ratllaran encara més cotxes. Paletes mig blancs i manobres negres del tot comencen a renegar sense fre mentre es canvien de roba dins les casetes metàl·liques de color groc que hi ha amuntegades vora les obres de la Diagonal. S’afanyen perquè volen fumar-se un cigarret abans de començar: fins d’aquí a dues hores no n’hi haurà cap més. El tabac mata: la feina, també! Salut! La granota que duen per treballar porta el nom de l’empresa: Steel & Co. Coses de la globalització: capital suec, enginyers alemanys i paletes berbers sota les ordres de l’encarregat, que és d’Hospitalet. A la cruïlla del carrer de sota se sent un sòmines mecanitzat que pita a un altre cotxe, per un no sé què, i un dels dos és veu obligat a clavar les rodes del vehicle perquè sento el soroll del cautxú dels pneumàtics com llisca per l’asfalt. No passa res més. Segur que un dels dos, potser el més agressiu –potser tots dos–, ha dormit malament i, per postres, la parenta l’ha engegat a dida quan s’hi atansava lateralment, horitzontalment, amb clares intencions lúbriques. Un altre dia sense mullar, company! I van...
Un home poca pena, nul·la cosa, macarró escarransit, duu a passejar una bèstia negra magnífica, ca de bona planta, orgull de gos, raça prohibida. Pel carrer de la ciutat la bèstia solta i excitada campa al seu aire, aixecant la pota a cada portal, defecant enmig de la vorera, bordant tot allò que si li posa pel davant. L’amo incívic s’ho mira displicent i a mitja distància, complagut de que la fera ferotge i sense morrió faci el que li doni la gana. Ningú no serà tan burro de dir-li res. Pobre d’ell! El ca no sap que els cans caguen al pipicans; el seu amo tampoc. El ca borda i fa grunys d’amenaces incertes mentre ensenya les dents esmolades; el seu amo també. L’amo sap el doble de no res: no res de no res. Segurament el paio demencial és un d’aquests descerebrats que només mira teles escatològiques que es passen el dia mostrant com la gent caga, pixa, carda, fereix. Potser, ves tu a saber, l’amo caga a la cuina de ca seua, el molt porc. Ja sabeu que hi ha gent per a tot. Algunes mascotes gossos no han tingut massa sort amb els pares putatius, és a dir amb els gossos amos que els han tocat. Si hagués de triar per força, em quedaria amb l’animal quadrúpede, que podria intentar educar. L’altre, l’animal perillós, el de dues potes, ja no té arreglo i millor deixar-lo passar com un gos si te’l trobes de cara.
La porta d’un pàrking que dóna al carrer, grinyola, surt del seu encaix de ferro i comença a obrir-se de sobte al meu pas. Majestuosa, eleva els seus dos quintars de pes i es plega sobre si mateixa, com aquell qui no vol la cosa. Quan l’angle diedre que formen els seus dos secants plans arriba a la seva mínima expressió, s’atura de cop tot fent un cleck metàl·lic, vigorós. Vull pensar, per un moment, que és la meva presència vibrant i el meu caminar distingit qui fa obrir portes galants. –Gràcies, porta magnífica, no calia! –li dic discretament. Però no, no era jo el culpable, ja m’ho pensava, càsum! Un conductor anònim, prement el botó vermell del comandament a distància, ha enviat un senyal de freqüència prefixada a l’estació de control ubicada damunt mateix del portal. De resultes d’aquesta excitació magnètica, el mecanisme receptor del circuit ha fet arribar un impuls elèctric al relé, que, al seu torn, ha activat electrònicament el motoret que conté un engranatge que s’encasta a la cremallera que dirigeix el moviment de desplaçament per elevació vertical i plegament del pla de la porta i que condueix, finalment, a l’apertura automàtica de l’andròmina mecànica. Tot ha anat sobre rodes perquè, en pocs segons, la porta s’obre de bat a bat i queda penjada pel damunt del cap dels vianants, que s’afanyen a creuar la vorera que abasta el llindar de la porta, no fos cas. De seguida surt de dins del garatge un vehicle negre, car i lluent. Darrera els vidres fumats del carruatge s’hi endevina la silueta d’un conductor anònim que, amb un cigar a la boca, ulleres de sol, cara de pocs amics, insinua un cap molt gros i una butxaca ben plena.
L’afilador barba-roig, doremifasollasilasolfamiredo, treballa davant la porta de l’adroguer que, amb el cigarret encès als llavis i el bigoti recremat, esmerça els seus esforços apilant i ordenant caixes de verdura fresca, mentre l’home esmola que esmolaràs, amb la pedra d’afilar que gira incessant al ritme de la roda del seu scooter honda. Una dona enganxada a la màquina escurabutxaques del bar KRÒNIC du, mig penjada al coll, una bossa desballestada que porta milers d’hores de feina, de taulell en taulell. A la mà esquerra, la cigarreta, a la dreta, el seu dit mitger no para de prémer la tecla START, START. Llavors, l’andròmina infernal s’excita i respon exigent: INSERT COIN!, INSERT COIN!, mentre parpelleja amb estrèpit i deliri. La dona, amargada, fa un gest nerviós amb els llavis pintats quan veu que la bèstia electrònica se li empassa la moneda en un tres i no res i, sense temps de fer ni una calada, ja n’hi demana una altra. Desperta, cap de ruc, i fes quelcom que no sigui perdre la dignitat i llençar els diners!
Davant la porta del Clínic una colla ordenada de gent fa cua per recollir el ticket que numera el torn perquè la punxin. En aquests llocs sempre n’hi ha un que intenta colar-se i baladreja inútilment: avui també. L’home cridaner no aconsegueix el seu propòsit i, capcot, enfila la última posició de la filera, que és la mateixa que, d’antuvi, ja li tocava. Tothom, malfiat, es posa la mà a la butxaca per comprovar que no ha perdut el número de la tanda, ni el paper del metge, ni la cartera. Se senten a dir tantes coses! Les motos sobre la vorera i mal aparcades obstaculitzen el pas dels vianants. On són els guàrdies que posen multes a les motos intruses? Resposta: van en moto! Un donzell eixerit i presumit agafa per la cintura una nena joveneta i bufona que du uns leotards ajustats damunt la pell d’unes llargues cames molt ben fetes. Ell té ulls només per a ella. Ella, en canvi, veu més coses! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el León de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya omple el vehicle de polpa molsuda! No sé pas si, amb la força centrífuga de la seva generosa balconada, podrà dominar el cotxe i girar per París o acabarà tombant a Londres!
Els coloms, bruts, malalts, plens de polls i puces, mengen pa sec barrejat amb moresc i mill. Menjar de festa major! Qui els ho deu haver donat? Ara n’arriben deu dotzenes més. Un dels coloms, afamat, endrapa despistat i no veu com s’acosta la furgoneta desballestada que el deixa fet pols, encastat a l’asfalt. No ha tingut temps ni de dir ai! Futures excavacions trobaran el seu fòssil esmicolat i algun paleontòleg dirà: mireu, una Columba Macropygia. Un altre mascle acudeix veloç, l’olora, picoteja suaument el seu llom esclafat, dóna uns saltirons desesperats al voltant del cadàver i no comprèn per què el seu company no es mou i té la vista tèrbola. Venen més cotxes i ha de marxar volant. Adéu, amic! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys per anar tirant a poc a poc. Cada dos metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, agafen aire i... continuen fent camí. No crec que arribin mai a casa. Tampoc no tenen cap pressa: ningú no les espera, ni per dinar, ni per sopar, ni per res. Un vell jardiner rega els joves lledoners, les amèlies i els til·lers de la rambla nova. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i no caldria pas regar. Però la regla d’or de totes les feines és universal: no facis preguntes si no vols tenir problemes. Només calla i rega. I, sobretot, no pensis!
Un estol de quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de Barcelona. Vés a saber d’on ve, i cap on va, aquesta bandada d’ocells. Potser vénen del delta del Roina i van cap a l’albufera de València, o a l’inrevés. Potser el seu destí és molt més meridional i llunyà: els minarets de Mauritània i els aiguamolls de Costa d’Ivori. Però ara no és pas temps de migrar! A què treu cap aquest tràfec d’aus tot el dia amunt i avall? Sembla ben bé que s’hagin perdut i donin voltes sense rumb sota el cel de la ciutat. La gent no mira mai el cel i ningú no les veu passar. Això de mirar enlaire només ho fan els sonats, la canalla i els pagesos. A ciutat, no hi ha temps per a futileses com aquesta. Si algun desocupat les veiés, no sabria distingir-les i pensaria, analfabet: «mira quins ocells tan grossos». En poca estona, el sol s’ha fet l’amo del cel. Avui arriba content, irradiant els seus raigs en diagonal, per damunt els caps dels seus captius. Gràcies noi per venir a veure’ns un dia més! Escolars carregats amb les seves motxilles plenes de llibres inútils repassen els apunts d’ahir i fan veure que estudien aquell problema impossible que sortirà a l’examen de Matemàtiques. Alguns adolescents s’envien missatges curts pel mòbil. En comptes de dir-se bon dia, cara a cara, prefereixen enviar-se sms: HI, o BN D. Els pares, benèvols, esclaus del consumisme dels seus descendents, pagaran gustosos les factures telefòniques dels seus formosos al·lots, plens d’energia i disposats a fer tot allò que calgui mentre, això si, no suposi un gran esforç.
Són les vuit del matí i el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. Com cada dia. I és que no hi ha dret! Un cop més s’ha d’enfrontar amb el borratxo oficial de l’agència que fa nosa i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! L’home de la ressaca surt disparat al carrer només quan comprova que el responsable de LKXA truca als mossos. Si arriben i el pesquen a dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda! Un enginy articulat IKEA, andròmina súper mercantil, és la seva eina de treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, intervius, ampolles, llonguets secs com una pedra. Un cartró retolat fa com de matrícula i dóna constància de la feina del conductor: “POETA del no RES”. Dalt el carro, un espectacular radiocasset, lligat amb una cadena, escup a tota pastilla l’Each word's a beat of my heart, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat! Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’escorta fa veure que tot allò de la poesia i les balades de rock no va amb ell. Segur que si un dia pogués triar la música li diria al seu amo: – Amo, posa’m allò que tant m’agrada del “Duetto Buffo de Due Gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la cua i es posa calent.
El ca no para de remenar la cua i, malgrat les puces i la gana, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. S’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos s’atura per beure, mentre ell s’alleuja la bufeta pixant descarat i enfocant una mànega extraordinària cap una senyora que potser sortia de missa de vuit i que se’l mira escandalitzada, tot agafant embranzida per no ser esquitxada per una deu que brolla incessant un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc i els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!
Torno cap a casa. M’afaito. Omplo el dispensador de pinso del Melis, el meu gat. Paro taula. Prenc unes torrades amb arengada i un cafè. Esmorzo. Llegeixo els esports de l’ADN. Faig el sudoku en un plis plas i el crucigrama en un tres i no res. Rego les plantes. Canvio l’aigua del canari, omplo la menjadora de mill i li dic quatre coses que sé que li agraden. Engego la tele, sense veu. Escolto la ràdio. Les paraules m’omplen de joia i em fan companyia. No m’agrada sentir-me sol. Fumo un cigarret: el primer i l’últim del dia. Rento dues peces de roba. Passo una mica l’escombra. Planxo uns pantalons. Faig el llit. Canvio la bombeta fosa. M’enllustro les sabates. Arrenco un altre full del calendari diari i llegeixo el refrany del dia. Avui hi diu: «A l’agost figues i most». Obro les finestres perquè la casa ensumi la ciutat. Dono una ullada a la finestra on, a vegades, he vist la veïna nova com endreça la casa. Visc. Sobrevisc. Faig una petita llista de coses que he de comprar abans no s’acabi el dia. Dono un cop d’ull als números d’una llibreta d’estalvi sempre a punt de col·lapsar. Omplo de paraules unes deu línies del diari que fa dos anys vaig endegar. Me’n recordo dels que ja no hi són. El matí passa volant. Sempre dino molt d’hora. Cap a les quatre torna a ser hora de llençar-se als carrers de la ciutat.
Avui totes les emissores parlen del mateix i no sents cap altra cosa. Tema monogràfic: els ocells. Jo mateix, ja us ho he dit fa una estona, he vist coses estranyes amb els meus propis ulls. El cas és que des de fa poc temps, i sense una causa concreta que avali els fets del dia a dia, coloms, lloros tropicals, garses, cigonyes, gavines i altres espècies d’ocells han començat a donar indicis d’una desorientació considerable i d’uns canvis de costums fora de tota lògica. Ningú no sap ben bé què passa i, com que és un fenomen recent, tothom hi diu la seva. Lse anar més lluny, la ciutat de Barcelona està sent un referent internacional d’una sèrie d’esdeveniments peculiars que afecten el món de les aus i que criden l’atenció de tots els especialistes en comportament animal. Fins i tot han arribat a la ciutat etòlegs i conductivistes de la National Geographic i del Discovery Channel, acompanyats de potents equips de filmació, per veure d’estudiar i enregistrar l’estrany fenomen que es produeix cada tarda a la ciutat.
Milers d’ocells de distintes espècies arriben a mitja tarda de totes les direccions i, per alguna causa desconeguda, es llencen a tota velocitat fins estavellar-se contra les torres foradades de la Sagrada Família, desgraciant la seva vida. Empesos per alguna força misteriosa que anul·la els seus instints de conservació, les aus, kamikazes, s’encasten contra el famós conjunt monumental de cel·les, icona ja del món sencer. Els grans tours operators internacionals han amenaçat, si no s’arregla el greu problema en els propers dies, de suspendre la tradicional tramesa ramadera de japonesos que visita el temple. I és que molts turistes orientals volen evitar el penós espectacle d’aus moribundes, a part que tampoc els agrada sortir empastifats de la visita al pastís d’en Gaudí. Cada dia, tècnics de l’ajuntament retiren de l’edifici centenars de bèsties ferides i mortes d’ocells que han perdut el nort. I sembla que la cosa no para i va a més. Aquestes inexplicables conductes animals són motiu d’estudi i controvèrsia entre els científics més prestigiosos que intenten esbrinar què empeny les aus a desenvolupar conductes tan poc naturals. La dèria suïcida afecta sobretot els estornells –setanta per cent dels casos–, ocells esquerps que ho deixen tot fet una calamitat amb els seus estols de milers de bèsties cridaneres i caganeres. No fan companyia, no són comestibles, no són atractius, fan malbé la ciutat, no saben ni cantar. I la gent diu: que els donin, tu!
La pregunta que es plantegen tots els analistes és la següent: ¿quants dies tardaran aquestes bèsties a començar a estimbar-se contra els nostres caps? La revista italiana Mondo Cane, capdavantera en l’estudi d’etologies animals, dirigeix el seu punt de mira cap a les noves ones SRF (Short Radial Frequency), vectors de transmissió de dades digitals. Són molts els avantatges, diuen, d’aquesta nova generació de sistemes de transmissió de dades: multipliquen per mil la capacitat operativa dels satèl·lits, sense minva de la qualitat del senyal. Suposen també un abaratiment dels costos d’emissió del senyal, una amortització més ràpida dels equips i, per tant, un estalvi per al consumidor. Si tot són avantatges, aleshores, on és el problema? La hipòtesi més versemblant suggereix que els sistemes d’orientació dels ocells resulten afectats per les interferències radioelèctriques que provenen de les emissions SRF, amb ones de longituds properes a les de les aus i que els indueixen a conductes impròpies de la seva etologia.

Cyber

2011-08-28T17:03:00.000+02:00

Zero. Sí, sens dubte, va ser una bona pensada venir a viure aquí. A vegades l’encertes; d’altres no. Aquest cop vaig endevinar-la. El carrer Verdi sempre ha estat un lloc ple de vida. I més últimament, amb tot això dels Cybers. N’hi ha per a tot. No sé massa bé perquè serveixen: ningú no es molesta a contestar les meves preguntes de iaia pesada. Però darrera els vidres de la meva finestra veig coses. Moltes més coses del que la gent s’imagina. I tant! Ara mateix, és prou tard i el Cyber de davant de casa està ple de gent de gom a gom, com sempre i...
... Marta, 22 anys, 3r curs de sociologia, xateja amb el seu amic Larr que estudia medicina a Melbourne. Cada dia queden a les @900. Aquí és de nit i allà es hora d’esmorzar. Ella és a punt d’anar a dormir i ell s’acaba de llevar. Cada dia que passa se li fa més insuportable no tenir Larr al seu costat. I li ho diu.
–Ja no puc més Larr. He de veure’t d’una vegada per totes. T’he de conèixer físicament, abraçar-te per la cintura, sentir com respires, penjar-me del teu coll, posar les mans al teu clatell, resseguir amb el palmell de la mà la teva barba peluda!
Marta és atrevida i no es talla gens ni mica. Potser si el tingués davant seu no s’hi veuria en cor de dir-li tot això que li diu. Fa més d’un any que s’intercanvien paraules i fotos secretes i pensen, erròniament, que ja es coneixen prou bé. Encara no s’han fos mai en un de sol, què dic, ni tant sols han tastat el perfum dels seus petons i ja creuen saber-ho tot l’un de l’altre. Ingenus. No saben que això no és possible. Ni en cent anys. Quan ho descobreixin serà massa tard...
– D’aquí a poca estona aniré a dormir i sé que em costarà agafar el son si abans no imagino que les meves mans són teves. Desitjo els teus petons Larr i voldria estimar-te tot el dia –Marta escriu a màquina com un llampec, posant lletra a la música del desig– Ara mateix et mossegaria el cul!
–Tot arribarà amor –ell, manyac–, tingues una mica de paciència dona. Ja n’hem parlat altres vegades. Jo et mossegaria els pits. Sempre seré teu!
–Però jo et vull ara –ella, més precisa–, no vull esperar a l’eternitat. Ara i urgentment! Em tornaré boja! Si veiessis les nits que passo...
–De quin color portes avui les calcetes, amor? Blanques i virginals potser, amor? –pregunta Larr, juganer.
–Va, no hi tornis home!, ja saps que les porto blanques. Blanques per tu, tonto. No m’ho preguntis més que encara em poso pitjor...
–Aquest matí, només en despertar, he imaginant que et deixava tota esquitxada i de seguida...! La cara, els ulls, el coll regalimant, mentre tu em deies amor, amor, dóna-m’ho tot amor. T’estimo!
A un metre de distància de Marta es troba Kyle enganxat a l’ordinador del costat. 24 anys, 4t curs de periodisme. Cada dia, a la mateixa hora, fa un privat amb la seva amiga canadenca, Lory, que també vinteneja i estudia comunicació a Los Ángeles, on ara mateix són les 12 hores i 36 minuts p.m.
Kyle és sincer i també diu que està esgotat de tanta paraula escrita i tant teclat. Que vol una mica d’escalfor. De calor humana. Vol pèl i sucs, li diu a la seva amiga virtual.
–Escolta Lory, no cal esperar fins l’estiu. Si ens veiessin, encara que només fos un cap de setmana, podríem sentir l’olor de la nostra pell. Ja n’estic fart de fotrem al llit sol i tenir el cap ple de tu tota la nit. I el meu sexe inflamat pensant en el teu –Kyle en un moment de feblesa. Vull saber quin gust tens i prou. Vull veure’t suada, despentinada, gemegant.
–Kyle –ella també sincera– si t’has pensat que només tu... Ja saps que jo m’ho passo tan malament com tu. Com és veu que no em coneixes prou! Jo també dormo sola i... ahir mateix, ... bé deixem-ho córrer...
–Precisament, per això t’ho dic. Aquest cap de setmana mateix agafo un avió i vinc a conèixer. Et vull per mi i ara! Ja està decidit.
–No em vols escoltar, eh? Ja t’he dit que primer he d’acabar el curs. Ma mare em fotria fora de casa si sap que cada dia parlo amb tu. Si vens, no cal que em busquis perquè no em trobaràs. No ho espatllis tot fotent una bestiesa!
—Lory, avui tampoc duus calces, com ahir, o finalment has decidit tapar-te el conillet. No, no,... no cal que contestis: deixa que la meva imaginació voli...
Ni Marta coneix personalment Larr, ni Kyle, Lory. Tots quatre, dos a dos, es van conèixer fa uns mesos a través del xat de Hotmail. En pocs dies queden penjats uns dels altres o, al menys, així els hi ho sembla: Marta vs Larr, Kyle vs Lory. Bojament enamorats. Amants virtuals. És molt fàcil. No cal ni arromangar-se. Ni tenir que fer petons de bon mati amb un desconegut a qui li puden els peus.
Avui ja s’ho han dit tot i queden per demà, com sempre a les @900. En la distància es besen amb delit. By, see you tomorrow, baby. És hora de tallar la connexió: demà s’ha de pencar. Surten al carrer de tornada cap a casa. Cadascú a la seva. A la porta del Cyber coincideixen, i ella, trista, cap-cot, capficada en Larr, deixa passar Kyle sense mirar-lo. Kyle, elegant, bona planta, enamorat de Lory, en prou feines veu la dona intel·ligent, interessant, que li acaba e cedir el pas.
Van pel carrer caminant un rere l’altre. Marta tanca els ulls per un moment i intenta fer memòria, per veure, ara que el té d’esquenes, si pot recordar la fesomia d’aquest xicot que ha sortit del cyber un moment abans que ella i du aquest perfum...
Kyle s’atura un moment, potser no de casualitat, i ella es veu obligada a avançar-lo.
Es miren un moment, de reüll. En tenen prou.
–Ah! Kyle, ets tu, no? Quina sorpresa! Quan de temps! Com has canviat! En prou feines ... –que guapo, quin canvi!, pensa Marta, mentre li pugen de to els colors de les galtes i els batecs del cor.
–Doncs mira que tu. Tu sí que has canviat! Per un moment, he dubtat de si ho eres o no ho eres! –ja no és aquella nena de les cuetes; que bona que està amb aquesta samarreta tant ajustada, i quins pits! pensa Kyle mentre fa esforços per mirar-li només els ulls.
Riuen plegats, sincerament. S’abracen un moment. Uns segons. Estan contents. El regust dels petons que es feien de petits, jugant a ser grans, encara està present a la memòria de tots dos.
–I doncs, què fas tu per aquí? –Kyle, amb una erecció monumental.
–Res... vinc de cyber –Marta sufocada i amb els mugrons empipats té unes ganes boges de tornar-lo a abraçar i fer-li un bes com els d’abans.
–Ah si? Jo també! No t’he vist... Hi vens sovint?
Fan bona parella. Si els veiéssiu, com jo els veig ara, junts, un al costat de l’altre, baixant pel carrer Verdi de tornada cap a casa, em daríeu la raó. S’aturen un moment i ella li diu no sé què a cau d’orella. A vegades et passes tot el dia mirant la tele i empassant-te totes les bestieses del món i no t’adones que la vida és al carrer.
Tot d’una els llavis s’apropen, les llengües es barregen, les mans palpen, els cossos s’abandonen! Cadascun d’ells prem el cul de l’altre i l’atrau contra el seu pubis, per tenir el sexe més a prop. Pere sentir-ne l’escalfor i les vibracions. Quina presa tenen! Es veu que duen anys d’espera. No han passat ni dos minuts i ella ja s’apuja una mica la mini, mentre ell s’abaixa els pantalons fins els genolls. Un lleu aleteig de dues figures atrafegades, uns moments d’incertesa amb algunes paraules pel mig i, per fi, el moviment de l’amor. Dos cavalquen junts a peu dret, sota el portal de la iaia Ramona, al carrer Verdi. La gent passa a la vora dels dos amants i se’ls mira de cua d’ull. Ningú no els vols destorbar. Fan bona fila. Qui pogués estar en el lloc d’ella! Qui pogués estar en el lloc d’ell!
Avui, abans d’anar a dormir, la iaia silenciosa i invisible del balcó del carrer Verdi, prendrà una copeta d’anís. Per celebrar que un cop més l’amor és a punt de triomfar. Fa anys, quan era jove, també ella sabia com besar els homes i fins i tot en va estimar molt a un. Molt. Era quan hi havia els vincles necessaris, l’harmonia, la joventut, el desig, el cor palpitant. La vida encesa. Malgrat les imatges se li esborrin, encara té els sentiments ben vius recordant aquells dies inoblidables.
U. Quan Marta i Kyle eren petits, cada tarda, un dels dos anava a jugar a casa de l’altra. Aquest joc infantil va fer néixer una joiosa confiança entre l’Anna, la mare d’en Kyle i en Sam, el pare de Marta. Sense fer sorolls ni escarafalls, aquesta intimitat ha perdurat, secretament, fins els nostres dies. Ei! això sí, amb les naturals i lògiques oscil·lacions pròpies de tota empresa de llarga durada. Que Déu sigui beneït!
Dos. Llàstima que Larr i Lory no es coneguin, ni sàpiguen res l’un de l’altre. Pobres. Alguna ànima caritativa podria fer-los arribar els seus respectius mails: la1000rr@hotmail.com, lo2000ry@hotmail.com. Massa forçat aquest final? Si, d’acord, potser, però perquè no podem quadrar-ho tot per una vegada a la vida? Melbourne tampoc està tant lluny de Los Ángeles i el Pacífic no és tant gran com ens volen fer creure! Potser demà mateix podrien començar a dir-se alguna coseta i evitarien el mal tràngol que els espera!

Rodamón

2011-03-24T08:17:00.004+01:00

Són les vuit del matí. Un estol de quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de Barcelona. Vés a saber d’on vénen i on van. Potser vénen del delta del Roina i van cap a l’albufera de València, o a l’inrevés. Potser el seu destí és més llunyà: els minarets de Mauritània i els aiguamolls de Costa d’Ivori. Però, a què treu cap aquest tràfec d’aus, tot el dia amunt i avall, si ni tan sols és temps de migrar? Sembla ben bé que s’hagin perdut i donin voltes sense rumb sota el cel de la gran urb. La gent de ciutat no mira mai el cel i ningú no les veu passar. Això de mirar enlaire només ho fan els sonats, la canalla i els pagesos. A ciutat, no hi ha temps per aquestes futileses. Tot i així, si algú les veiés, tampoc no sabria distingir-les i diria: «mira quins ocells tan grossos». En poca estona, el sol s’ha fet l’amo del cel i ha engegat la vida a la ciutat. El jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. Com cada dia. I és que no hi ha dret, home! Un cop més s’ha d’enfrontar amb el borratxo oficial de l’agència, que fa nosa i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! L’home de la ressaca surt disparat al carrer només quan comprova que el responsable de LKXA truca als mossos. Si arriben i el pesquen a dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda! Un enginy articulat IKEA, andròmina súper mercantil, és la seva eina de treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, intervius, ampolles, llonguets secs com una pedra. Un cartró retolat fa com de matrícula i dóna constància de la feina del conductor: “POETA del no RES”. Dalt el carro, un espectacular radiocasset, lligat amb una cadena, escup a tota pastilla l’Each word's a beat of my heart, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat! Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’escorta fa veure que tot allò de la poesia i les balades de rock no va amb ell. Segur que si un dia pogués triar la música li diria al seu amo: – Amo, posa’m allò que tant m’agrada del “Duetto Buffo de Due Gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la cua i es posa calent. El ca no para de remenar la cua i, malgrat les puces i la gana, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. Fidelitat és la paraula. S’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos s’atura per beure, mentre l’home desclassat alleuja la bufeta, pixant descarat i enfocant una mànega extraordinària cap una senyora que potser anava a missa de vuit i que se’l mira escandalitzada. El cas és que la pobra dona ha hagut d’agafar embranzida per no ser esquitxada per la deu que brolla, incessant, un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!

Bon dia!

2011-03-24T08:00:00.006+01:00

Furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i abastar la ciutat. Avituallar és la paraula. Algun fill de sa mare amb la moto trucada i sense tub d’escapament passa, a mil per hora, fotent un soroll de jutjat de guàrdia, en el cas que n’hi hagués de jutges de guàrdia. Tot el barri desvetllat per culpa del motorista. Així t’estavellis, desgraciat! Un grup de gent diversa i uniformes llampants s’entreté amb la ploma: jaqueta i pantalons verds, sabates esportives, walkie-talkie a la cintura. Paga l’alcalde! Escombra en mà, netegen la ciutat per deixar-la polida com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres policies color blau, en edat de ser bons avis, castellans cepats, caminen dropos cap a la central del districte. Duen enfundades sengles pistoles molt voluminoses i lluents que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns ja fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners fan cara de voler plegar! Mentre, el Caracas és ple de dones que prenen un tallat descafeïnat i endrapen unes ulleres de pasta de full. Després, quan surten, compren el número de la sort al venedor de l’ONCE. Llàstima que mai no toqui!
La premsa matinera arriba al carrer i un home gros, amb les mans grosses, descarrega d’una furgoneta bruta, groga i grisa, pesats plecs de diaris que van lligats amb cordills que ja no són de cànem. Les primeres pàgines dels diaris propers al poder van plenes, com sempre, de les mentides oficials del govern de torn, que és el que paga la festa. L’oposició menteix igual de malament en les pàgines dels rotatius afins i opina, dia si dia també, que ja comença a ser hora de tornar a manar i a mamar. I ben aviat, si Déu vol! Moltes firmes saberudes i ben pagades rere els articles d’opinió que parlen de tot i de res. Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat entre les galtes del cul. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària encerclant el seu turmell de plata.
El termòmetre de la cantonada marca intermitent, incansable, 7:15h i 20ºC; 7:15h i 20ºC. Avui farà calor. Calor i xafogor. Bicicletes aixafades i tirades per terra: potser un cotxe els ha passat pel damunt. També ha rebut una moto vermella de gran cilindrada. Aquest matí més d’un agafarà una emprenyada de campionat i, potser, a canvi, decideixi ratllar tots els cotxes aparcats a la vorera que, venjatius, aixafaran més bicicletes que ratllaran encara més cotxes. Paletes mig blancs i manobres negres del tot comencen a renegar sense fre mentre es canvien de roba dins les casetes metàl.liques de color groc que hi ha amuntegades vora les obres de la Diagonal. S’afanyen perquè volen fumar-se un cigarret abans de començar: fins d’aquí a dues hores no n’hi haurà cap més. El tabac mata: la feina, també! Salut! La granota que duen per treballar porta el nom de l’empresa: Steel & Co. Coses de la globalització: capital suec, enginyers alemanys i paletes berbers sota les ordres de l’encarregat, que és d’Hospitalet. A la cruïlla del carrer de sota se sent un sòmines mecanitzat que pita a un altre cotxe, per un no sé què, i un dels dos és veu obligat a clavar les rodes del vehicle perquè sento el soroll del cautxú dels pneumàtics com llisca per l’asfalt. No passa res més. Segur que un dels dos, potser el més agressiu –potser tots dos–, ha dormit malament i, per postres, la parenta l’ha engegat a dida quan s’hi atansava lateralment, horitzontalment, amb clares intencions lúbriques. Un altre dia sense mullar, company! I van...
Un home poca pena, nul.la cosa, macarró escarransit, duu a passejar una bèstia negra magnífica, ca de bona planta, orgull de gos, raça prohibida. Pel carrer de la ciutat la bèstia solta i excitada campa al seu aire, aixecant la pota a cada portal, defecant enmig de la vorera, bordant tot allò que si li posa pel davant. L’amo incívic s’ho mira displicent i a mitja distància, complagut de que la fera ferotge i sense morrió faci el que li doni la gana. Ningú no serà tan burro de dir-li res. Pobre d’ell! El ca no sap que els cans caguen al pipicans; el seu amo tampoc. El ca borda i fa grunys d’amenaces incertes mentre ensenya les dents esmolades; el seu amo també. L’amo sap el doble de no res: no res de no res. Segurament el paio demencial és un d’aquests descerebrats que només mira teles escatològiques que es passen el dia mostrant com la gent caga, pixa, carda, fereix. Potser, ves tu a saber, l’amo caga a la cuina de ca seua, el molt porc. Ja sabeu que hi ha gent per a tot. Algunes mascotes gossos no han tingut massa sort amb els pares putatius, és a dir amb els gossos amos que els han tocat. Si hagués de triar per força, em quedaria amb l’animal quadrúpede, que podria intentar educar. L’altre, l’animal perillós, el de dues potes, ja no té arreglo i millor deixar-lo passar com un gos si te’l trobes de cara.
La porta d’un pàrking que dóna al carrer, grinyola, surt del seu encaix de ferro i comença a obrir-se de sobte al meu pas. Majestuosa, eleva els seus dos quintars de pes i es plega sobre si mateixa, com aquell qui no vol la cosa. Quan l’angle diedre que formen els seus dos secants plans arriba a la seva mínima expressió, s’atura de cop tot fent un cleck metàl.lic, vigorós. Vull pensar, per un moment, que és la meva presència vibrant i el meu caminar distingit qui fa obrir portes galants. –Gràcies, porta magnífica, no calia! –li dic discretament. Però no, no era jo el culpable, ja m’ho pensava, càsum! Un conductor anònim, prement el botó vermell del comandament a distància, ha enviat un senyal de freqüència prefixada a l’estació de control ubicada damunt mateix del portal. De resultes d’aquesta excitació magnètica, el mecanisme receptor del circuit ha fet arribar un impuls elèctric al relé, que, al seu torn, ha activat electrònicament el motoret que conté un engranatge que s’encasta a la cremallera que dirigeix el moviment de desplaçament per elevació vertical i plegament del pla de la porta i que condueix, finalment, a l’apertura automàtica de l’andròmina mecànica. Tot ha anat sobre rodes perquè, en pocs segons, la porta s’obre de bat a bat i queda penjada pel damunt del cap dels vianants, que s’afanyen a creuar la vorera que abasta el llindar de la porta, no fos cas. De seguida surt de dins del garatge un vehicle negre, car i lluent. Darrera els vidres fumats del carruatge s’hi endevina la silueta d’un conductor anònim i gros que, amb un cigar a la boca, ulleres de sol, cara de pocs amics, ensenya un cap petit i la butxaca plena.
L’afilador barba-roig, doremifasollasilasolfamiredo, treballa davant la porta de l’adroguer que, amb el cigarret encès als llavis i el bigoti recremat, esmerça els seus esforços apilant i ordenant caixes de verdura fresca, mentre l’home esmola que esmolaràs, amb la pedra d’afilar que gira incessant al ritme de la roda del seu scooter honda. Una dona enganxada a la màquina escurabutxaques del bar KRÒNIC du, mig penjada al coll, una bossa desballestada que porta milers d’hores de feina, de taulell en taulell. A la mà esquerra, la cigarreta, a la dreta, el seu dit mitger no para de prémer la tecla START, START. Llavors, l’andròmina infernal s’excita i respon exigent: INSERT COIN!, INSERT COIN!, mentre parpelleja amb estrèpit i deliri. La dona, amargada, fa un gest nerviós amb els llavis pintats quan veu que la bèstia electrònica se li empassa la moneda en un tres i no res i, sense temps de fer ni una calada, ja n’hi demana una altra. Desperta, cap de ruc, i fes quelcom que no sigui perdre la dignitat i llençar els diners!
Escolars, carregats amb pesants motxilles plenes de llibres inútils, repassen els apunts d’ahir i fan veure que estudien aquell problema impossible que sortirà d’aquí mitja hora a l’examen de Matemàtiques. Alguns adolescents s’envien missatges curts pel mòbil. En comptes de dir-se bon dia!, s’envien HI, o BN D pel sms. Els pares, benèvols, paguen les factures telefòniques dels seus formosos al.lots, plens d’energia i disposats a fer tot allò que calgui mentre, això si, no suposi un gran esforç. Davant la porta del Clínic una colla ordenada de gent fa cua per recollir el ticket que numera el torn perquè la punxin. En aquests llocs sempre n’hi ha un que intenta colar-se i baladreja inútilment: avui també. L’home cridaner no aconsegueix el seu propòsit i, capcot, enfila la última posició de la filera, que és la mateixa que, d’antuvi, ja li tocava. Tothom, malfiat, es posa la mà a la butxaca per comprovar que no ha perdut el número de la tanda, ni el paper del metge, ni la cartera. Se senten a dir tantes coses! Les motos sobre la vorera i mal aparcades obstaculitzen el pas dels vianants. On són els guàrdies que posen multes a les motos intruses? Resposta: van en moto! Un donzell eixerit i presumit agafa per la cintura una nena joveneta i bufona que du uns leotards ajustats damunt la pell d’unes llargues cames molt ben fetes. Ell té ulls només per a ella. Ella, en canvi, veu més coses! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el León de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya omple el vehicle de polpa molsuda! No sé pas si, amb la força centrífuga de la seva generosa balconada, podrà dominar el cotxe i girar per París o acabarà tombant a Londres! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys per anar tirant a poc a poc. Cada dos metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, agafen aire i... continuen fent camí. No crec que arribin mai a casa. Tampoc no tenen cap pressa: ningú no les espera, ni per dinar, ni per sopar, ni per res. Un vell jardiner rega els joves lledoners, les mèlies i els til.lers de la rambla nova. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i no caldria pas regar. Però la regla d’or de totes les feines és universal: no facis preguntes si no vols tenir problemes. Només calla i rega. I, sobretot, no pensis!

Somnis

2011-03-21T21:53:00.003+01:00

Avui, mentre llegia mig endormiscat, he caigut sense adonar-me’n dins les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. Ara, jo, l’Adam Pi, he passat a formar part del conte que volia llegir i m’he convertit en una P insignificant. Ves quina bestiesa! Una pe que parla i parla de coses intranscendents amb les despreocupades lletres veïnes que viuen a les rengleres foradades del llibre colador espantós. Cap de les meves companyes properes es pregunta què hi fa allà, enmig de tires inacabables de lletres, comes, punts, accents i d’altres signes ortogràfics que donen forma a cada rengla. Ara, jo, l’Adam Pi, soc només una pe. Un s’és vist això? Un nen transformat en lletra, encara que sigui majúscula. I ara! Quin espant tan ridícul! De seguida m’adono que aquesta niciesa que m’omple la nit de basarda, és tan sols un somni. Per tant, només cal que em desperti i tot s’esvairà.
Vinga, va, sóm-hi! Deixaré de somiar ara mateix i sortiré de les maleïdes pàgines gastades per tornar a ser un nen normal que dorm feliç. L’Adam Pi, no vol ser un de tants miserables presoners del llibre de vells contes de pàgines grogues i brutes de tants dits tocats sense voler. I quina ximpleria de somni estúpid! Vinga, va, ara mateix en surto! Però, per on se surt, que no ho recordo? Vaig passant per forats i més forats i allò que semblava molt fàcil, no és sinó un trajecte cap un infern de pàgines encara més obscures i negres. I brutes. Ja ho he dit. Ajudeu-me!, em sento dir esporuguit, amb una veu que se m’encalla a la gola: m’he quedat mut, maleïda l’hora i per molt que ho intento, cap so no traspassa els meus llavis closos. És inútil i ningú no vindrà a rescatar-me, entre altres coses perquè és un somni. I els somnis, somnis són.
Sento l’escalfor d’una mà humana que prem el llibre amb força i m’esclafa contra les dures tapes. Que no veus que sóc a dins, imbècil? El guardià del llibre repulsiu camina donant cops de bastó a les parets del gran laberint de passadissos secrets plens de lleixes plenes de llibres plens de pols. I em porta cap per avall: socors, que estic a punt de caure al terra! Segueix caminant el monstre o, millor dit, fent estranys saltirons perquè no sembla tenir genolls l’home que avança a tort i a dret sense massa criteri. Sòmines, –li dic enfadat– que aquí a dins hi ha una persona! Com a mínim! No sembla pas que m’hagi sentit. Potser és que, a més de tolit, és sord l’home fictici d’espantosa pudor a tabac barat i cansalada fumada, a tifa de cavall i llufa de porc. Té, faig un salt i, pam, ja sóc fora! Vaja, no, no del tot, encara. Quina mala sort. Quan, com aquell que diu, estava lliure, he anat a parar sota les tapes d’un altre llibre foradat que també m’ha atrapat com a una rata fastigosa i afamada. Ni temps he tingut per agafar una alenada d’aire fresc.
Aquest llibre, però, al menys és nou i les pàgines tenen l’aroma delicat del gessamí i del taronger, de la menta i de la rosa del roser. Si al menys trobés un llapis escriuria el meu nom en el mateix lloc que ocupo ara: pàgina tretze, renglera tretze, paraula tretze, lletra tretze. Aleshores podria escapar-me del somni i tornar al món de les persones que saben el meu nom i m’estimen, sense que el vigilant del llibre de pàgines oloroses s’adonés que hi falta una P. Però pregunto a les noves veïnes i cap d’elles no té un llapis ara mateix! Ni tampoc sabrien on cercar-ne un. No, millor, ja sé què faré. És ara que ho veig clar.
Ressegueixo la filera on em trobo i de seguida, només unes passes més enllà, ja he reunit les quatre lletres m, d, a, a del meu nom, que pispo d’amagat de les primeres paraules que trobo, per poder-les posar en ordre i construir adam. Així doncs, allà on abans es podia llegir «... volia les figues madures de l’arbre de la por...», llegim ara: « ... adam volia les figues a ures de l’ rbre de l por... » Ara me n‘adono que em falta una i per formar el Pi i tenir el nom complert, o sigui la clau que m’ha de permetre abandonar el maleït somni alfabètic. Em deslligo per fer una segona incursió i veig que la primera i, que es troba a la paraula veïna que tinc a la meva esquerra, no em serveix perquè, per desgràcia, és una i sense punt i podria resultar sospitosa. O sigui que robo la i de les figues. I ara si, ja ho tinc: « ...adam Pi volia les f gues a dures de l’ rbre de l por... » Sento la veu del meu vigilant, tinc por que em vegi i faig l’adormit i m’adormo de seguida esgotat de tanta lluita.

El guardià del llibre vigila perquè cap lletra no s’escapi de la posició que ocupa, Això seria un desastre. Per això ara, preocupat, llegeix una i una altra vegada aquesta estranya línia atrofiada, inacabada, inexpressiva. Òrfena de lletres a trossos i amb dues paraules que abans no hi eren. No entén com poden haver fugit la a, l’altra a, la ema, la de, la i. I d’on ha sortit una P majúscula, si totes les majúscules es troben només al principi de cada frase i aquestes estan totes en ordre. No n’hi falta ni una! Com poden les lletres fer-li això, a ell, que tant se les estima? I quan més llegeix i rellegeix l’home ortodox, més lletres volen ser lliures i salten de les rengleres i de les pàgines i del llibre. Tot el terra ple d’una espessa sopa de lletres que es van clavant a la panxa del vell guardià que, sense lletres per llegir, es torna boig com un boig i s’arrossega com un cuc mossegant llibres de paper immaculat, pensant-se que són pastissos d’ou i nata. I li cauen les dents. Totes i una per una.
El soroll de les dents del gegant, que cauen molt a prop d’on em trobo em desperta de cop i veig el boig desdentat que busca els culpables de las seva precària condició dental. Tinc por que em trobi amagat com estic dins el meu cau, però no em veu, disfressat com vaig d’innocents lletres. He de sortir, he de sortir del meu malson particular del llibre de la P i amb el tràfec vaig a parar dins d’un sac ple de lletres ferides. Maleïdes lletres i maleïts llibres, pare! Vull sortir del sac i respirar abans el llibre no em torni a fer presoner de les seves paraules! Però m’adono que no és un sac allà on soc, sinó més aviat una pàgina gegantina plena de lletres desordenades, grosses, petites, senceres, trencades, vives, mortes. Tot plegat res no té cap ni peus, a menys que totes les lletres atrevides que han trencat l’ordre natural de les coses, intercanviant la seva ubicació obligatòria, hagin estat castigades també a restar presoneres de les pàgines fastigoses d’aquell llibre groc i ple de forats, que m’ha engolit completament. El són em venç i m’adormo dins del somni...

Ara l’Adam somia que somia que es diu Pau i que és paleta com son pare i camina descalç i sense por per damunt les teulades de cobertes inclinades, barallant-se amb la gaveta, el ciment, les teules, el paletí, la sorra i la plomada. Li agrada l’olor del morter, i fer la barreja, i pintar de calç els murs. I no li tremolen les cames quan ha de pujar a dalt de tot de la bastida més alta, a tocar del ràfec de la teulada. Encara que sigui de nit, com ara, i enmig de la foscor surt un altre cop la bèstia alada: l’ocell malvat que omple les seves nits de frisança i de paüra. Ales de plata i un sol ull immens al mig del cap. La fera el segueix, el persegueix sense descans, s’atansa veloç bategant les ales amb força, i vol picotejar la seva tendra carn amb el bec espantós! En Pau-Adam, perdut enmig d’aquesta batalla desigual, impossible, no deixa de rebregar uns llençols plens de por i de pixum.
Tinc el monstre tan a prop, que quasi puc sentir l’alè pudent que surt de la seva boca llardosa i vermella, com la cresta horrorosa que corona sa testa pelada. Ai mare, què serà de mi? Ai mare, què serà de mi! No tinc més sortida que saltar per damunt els terrats de les cases, corre que correràs, sense mirar enrere, fugint embogit i sense direcció. Que alguna ànima caritativa s’adoni que estic en gran perill i em salvi d’una mort segura, sisplau! Sento el meu crit d’auxili que ressona ridícul dins la gran cova i m’arriba incomprensible i en forma d’eco infinit. Tot és en va! En un últim sospir giro la vista i veig l’ocell espantós que ja em té agafat per les urpes i obre la boca per donar-me la bequerada definitiva, aquella que ha de robar-me el cor i llevar-me la vida. Una veu surt d’entre les meves llàgrimes: adéu món ingrat!; i a dir aquestes paraules màgiques la teulada s’esfondra sota els meus peus i escapo miraculosament de la quimera assassina. La caiguda en el gran avenc infinit dura una eternitat. Tanco els ulls, em deixo portar. Quin remei! L’aigua del llac soterrani m’engoleix. Se m’omplen els pulmons d’aigua terrosa i em veig arrossegat amb violència cap un mar d’aigües tèrboles que m’empenyen avall i més avall encara, cap el nucli del remolí de la deu cabalosa. No puc agafar-me enlloc. Maleïda l’hora, quin ofec!. No puc aturar les giragonses de baldufa inerta i autòmata en què m’he convertit. No tinc salvació i no val la pena ni lluitar! Les terres de fang vermella del fons del mar turbulent estan farcides de famèlics peixos gegants amb pits de dona sota la panxa. La cua plena de fosforescències de colors blau-grana, i la boca, en forma de cor, ben farcida de files i files de dents esmolades i ordenades. Y un altre cop sona la música encantada que adorm la raó i omple les oïdes de lentes melodies dodecafòniques llegides al revés. Potser els meus ulls s’han quedat a la boca del monstre, perquè em veig des de la llunyania, com si fos només un simple espectador i no pas el mateix protagonista d’aquesta història virulenta. No, no vull anar a parar a la panxa d’un peix, només vull tornar amb a veure el meu amic Adam i prou.
Quan en Pau, o el seu alter ego, desperta del seu somni fictici, l’Adam riu alleujat quan comprova que encara es troba somiant dins les pàgines plenes de lletres rebels com ell. I aprofita la calidesa de les seves companyes literàries que l’envolten caloroses per tornar a dormir una estona, encara que du els pantalons pixats de la por que ha passat i tem que alguna de les lletres amigues s’adoni de la seva coquinesa. Mentrestant el boig del guardià desdentegat del llibre que fa bon olor crida a tots els guardians de totes les lleixes del laberint superior i els ensinistra per evitar que cap més lletra pugui sortir del seu enclavament. Esvalots de tapes de llibres que són tancats a la força davant la mirada incrèdula de milers de lectors empedreïts, que al seu torn protesten contra l’arbitrarietat de l’autoritat, omplint els pupitres de palmallades que reboten en els sostres convexes de les naus de la llibreria fantàstica. Panys que es tanquen, escombres que recullen lletres amagades a la foscor de la pols mil·lenària que omple els túnels del laberint superior, corredisses de lletres majúscules de cames més llargues però que són caçades sense contemplacions per experts gladiadors amb xarxes que llencen amb destresa des de qualsevol punt. Ningú no s’atreveix a moure’s del lloc on és troba i tothom fa cara de bona lletra per evitar ser enviat a galeres encadenat amb lletres d’altres alfabets, farcint fileres presoneres de llibres perduts per culpa de tempestes perfectes.

Ara l’Adam es diu Anna i es rebolca sobre el llit i somia en les maleïdes agulles de la mare costurera. Les agulles que sempre se li claven als peus descalços i als turmells i als genolls i a les mans i els colzes. Té tot el cap farcit d’agulles de cap que li subjecten la cua trenada i, cada vegada que s’hi passa la mà, per veure si ja han marxat, moltes més han arribat per omplir tot el cap de ferro i més ferro. Agulles, agulles, agulles de cap, de cosir, imperdibles, agulles de fer mitja, de monyo, agulles de sac, agulles, agulles de metall, agulles, agulles. I les ovelles del pare que pasturen per prats erms i rocallosos, en comptes de llana, van plenes de ganivets i coltells i duen l’esquena farcida d’agulles que punxen com espines d’un esbarzer sec i vell. I l’Anna que espanta les ovelles a cops de bastó perquè no se li atansin i no li deixin les cames plenes cicatrius. Fora ovelles! Fora!
Ara són les navalles clavades als dits de les mans que centren tota la seva atenció. Y les amigues, malvades, que se’n riuen de la seva condició d’animal de ferro que camina ridícul amb quatre potes de metalls platejats. Y la mare i el pare i els avis i els germans: tots són ovelles negres, monstres de llana que fan soroll de forquilles que entrexoquen lluents. Y les agulles del rellotge del campanar que cauen, una i una altra vegada, sobre el seu cap d’agulla sageta. Una orquestrina planetària de violins nocturns de cordes metàl·liques fetes amb la pell dels seus xais de llauna preferits.
L’Anna ha perdut el senderi i s’ha tornat boja. Quina basarda! Els ulls plens d’agulles que no la deixen veure, ni saber quina hora marca el rellotge sense agulles. Però ara sembla que hi torna a veure. Ha de córrer si vol arribar a temps per salvar els seus amics, presoners a la gàbia del malvat. Camina de presa trepitjant exèrcits de formigues i escarabats de llautó. No serà gens fàcil rescatar-los perquè un hèrcules de tres metres vigila la reixa de la Roca mirant que ningú no se n’escapi.
— Què vols petita?- pregunta el gegant.
— Vinc a buscar els meus amics per anar a jugar amb ells- l’Anna amb la veu tremolosa i suplicant.
— Tinc ordres de no deixar sortir ningú, petita. Ho sento- amb la veu esquerdada el gegant.
— Si endevines quants anys tinc, marxaré i et deixaré en pau- l’Anna intenta cridar la seva atenció.
— Què t’empatolles, bonica? - el colós intrigat.
— Escolta’m: quan jo vaig néixer, tu tenies l’’edat que jo tenia quan tu tenies l’’edat que jo tinc ara- l’Anna, que s’ho inventa.
I el guardià ferotge del cap gros i llargues grenyes es distreu rumiant com fer-ho per trobar l’entrellat del problema impossible. L’’Anna aprofita aquest moment de desconcert per obrir la porta i endur-se els seus amics.
— Ei, ei, atureu-vos, atureu-vos, els presoners no poden sortir i marxar quan vulguin! Per això són els meus presoners i jo els he de guardar!
Però el carceller curt de gambals ha fet tard i l’Anna, ocell màgic, obre les ales protectores on s’hi amaguen els seus amics, encara esporuguits, i emprèn majestuós el vol de la llibertat, per damunt les copes dels arbres d’acer, en direcció a la vall. Però torna a sentir una punxada als ulls i ara sí que s’ha quedat cega del tot, amb l’agulla minutera clavada al bell mig de la testa, com un fletxa maleïda. Ai, quin mal!

–Adam, fill, desperta, Adam, fill, desperta! No, els teus amics Pau i Anna no són aquí amb tu. Adam, fill, dorm i descansa que jo vetllaré per tu tota la nit i cap més monstre no vindrà a torbar els teus somnis.

Nenamaca

2011-03-21T21:41:00.003+01:00

El comboi va ple de gom a gom: potser quaranta o cinquanta pesones. Una noieta bonica, ulls clars, primeta, minifaldilla, divuit o vint anys, encara que n'aparenti tres o quatre menys, va dreta al mig del bus. Tot ho té molt ben posat i es fa mirar. Aseguda, a uns metres de distància, sa mare bovina i grossa com un bocoi ocupa ella sola dos seients. Ningú nop sap com s'hi ha pogut encabir allà dins, amb totes les cansalades vessant damunt la bancada. Potser té quaranta anys, encara que n'aparenti vint més; berrugues negres al nas, bigoti de carboner, cara de pomes agres, cabells encartonats, cent cinquanta quilos. També la dona es fa mirar, però en un sentit contrari. Ningú no ho diria que són mare i filla, ni havent begut! La Natura treballa com vol!
Potser deu, quinze persones, s'interposen entre elles dues, que vénen de comprar una maleta mida king size en uns grans magatzems i no paren de xerrar a crits.
Marebou: –Nena, vigila que la teva maleta no destorbi aquest senyor.
Nenamaca: –No mare; no molesta. Deixa ja d'emprenyar-me!
Senyor 1 (sol.lícit):– No et preocupis maca, que no fa gens de nosa la teva maleta.
Nenamaca: –Ho veus, màma! Ja t’ho deia jo...
Senyor 1: –Que no; que no senyora. De veritat. No es preocupi. Tots en portem de paquets!
Marebou: –Vigila, nena, que el senyor del teu darrera vol baixar i no el deixes passar.
Senyor 2 (una mica babós i arrambant-se massa): –No s'amoïni dona, que no em molesta gens la maleta de la seva filla.
Nenamaca: –Ho veus com sí que passa! Mare, calla i no em posis més en ridícul!
Marebou: –No, si ja t'ho dic jo! Ara resulta que la culpa és meva!
Nenamaca: –Para ja i no em diguis res més! –furiosa, somicant una mica.
Marebou: –Jo, nena, ja t'ho deia: aquesta maleta és massa grossa, massa grossa! Però com que mai em fas cas...
Senyora 2: –Deixi la nena en pau, senyora, que s'està posant molt nerviosa i està a punt de plorar.
Marebou: –Jo sí que n'estic, de nerviosa! I ja fa dies que ploro! Si vostè sabés...!

Nena 2: –Mare, per què plora aquesta nena?

Mare 2: –No preguntis res, filla. Quan arribem a casa ja t'ho explicaré.

Marebou: –Senyor, oi que el destorba la maleta gegant de la meva filla?

Senyor 2 (mirant de refiló l’escot generós de la nena ja no tan nena): –Que no, no, senyora i ara! No es preocupi, ja li dic. La seva filla és molt maca i simpàtica, oi, guapa? ¬¬

Nenamaca (somiquejant): – Màma, si segueixes dient bestieses em pixaré! Em sents? Em pixaré les calces!

Marebou: –No siguis mal educada, marrana! La gent es pensarà que no t'he ensenyat de modos.

Nenamaca: –Em pixo!

Conclou el diàleg bruscament i sense més preàmbuls, la Nenamaca, amb un somriure triomfador, malèvol, s'eixancarra, separa una mica els genolls i obre l'aixeta del dipòsit de la bufeta, per on comença a baixar tot un riu d'aigua clara, per entre ses cuixes, cames avall. I, naturalment, tot queda ben remullat: els mitjons blancs, les sabatetes blanques i, és un supòsit, les calcetes blanques de la nena malcriada. Quan acaba de pixar, la nenamaca es treu sense complexos les calces mullades, blanques, en efecte, i les endinya pel cap d'un senyor que li mirava massa el regalim i que, amb una mà bellugadissa a la butxaca, el molt porc, no parava de riure i bavejar. La Marebou es vol llevar de seguida per ventar-li'n dues de bones a sa filla per porca, i dues més a l'onanista de mirada tèrbola, per marrà. Peró maleïda l’hora, s'adona que no pot llevar-se: intenta aixecar-se però veu que això no és possible. S’ha quedat encallada entremig de les dues fileres de seients i no troba la manera de poder desencaixar el seu pandero quilomètric, encastrat ara al xàssís.
Passa un minut molt llarg i la copiosa pluja daurada sembla no voler estroncar-se mai: estrany paisatge aquest d’un autobús ple de gent fent estranys saltirons, intentant evitar, sense èxit, que el tsunami no els afecti personalment.
Perjudicats. a) la grossa maleta de roba de quadres escocesos culpable de la disputa materno filial, que encara porta enganxada l'etiqueta del Corte Inglés i que, ara mateix, està tota xopa. b) el camal dret dels pantalons de cotó gris del Senyor 1, que va vestit com un dandi i no s'acaba de creure que, allò que li està passant, li estigui passant. c) el carro de la compra ple de queviures de la Senyora 2, que és un d'aquests fets de reixa metàl.lica i deixa veure –quin mal gust– les seves tripes. Avui la Senyora 2, si vol sopar, haurà de rentar la col dues vegades i les sardines millor que les doni directament al gat. L'entrecot, en canvi, quan més marinat, millor. d) les xancletes de disseny, acabades d'estrenar, de la Nena 2, filla de la Mare 2, que també n'ha sortit malparada: no li han fet de parapet i, hores d'ara, té les plantes dels peus amarades d'orina quasi adolescent. e) la bonica cartera negra, de pell de dromedari blanc, que és propietat de l'executiu blanc, Senyor #3, que anava concentrat, llegint l'article sobre la immigració que publica avui l'Avui.
La Mare3, que viatja a l’altra punta del bus, du el nen adormit dins el cotxet i observa, amb esglai, moviments convulsos de la gent, encara que no sap exactament què passa. En previsió que tot plegat sigui només el preàmbul d'alguna situació anormal i perillosa pel seu al.lot, decideix treure'l a corre-cuita del seu son profund i abraçar-lo maternal. El nen, alertat pels murmuris i crits dels passatgers i pel soroll del zing-zing que la mare ha fet sonar sense voler, espantat pel somni trencat de sobte, comença a cagar-se els dodotis amb una tifa de festa major, escampant per tota l'àrea adjacent a la seva mínima persona una ferum espantosa de merda de nadó. Algú acciona la palanca d'emergència i les portes s'obren de pet. Hòstia, quina pudor! Tothom comença a baixar del bus fugint espaordit, sense mirar enrere. Tot i la remor general que generen els comentaris grollers de la gent, es pot sentir la poderosa veu del Senyor1 queixant-se i dient:
– Que no hi ha dret, home, carai! Abans, això, no passava!
Una embarassada, sortida de comptes, que també anava al bus, ha començat a trencar aigües i de seguida algú s’ha ofert per acompanyar-la a l'Aliança. La Senyora3, que anava a Josepets, ha sortit pitant com tot cristo. Després de comprovar que estava il.lesa, ha mirat al cel donant gràcies a Déu, atès que, malgrat la pixarada, la cagarada i l'enrenou viscut, ningú no hagi pres mal.
Al parar-se el #17, s’ha format un monumental embús d’autoòmnibus que fan cua per la força i no poden avançar ni tampoc retrocedir: #17, #19, #40, #45. Un rere l’altre, tots aturats i plens de passatgers fins la bandera: és l’hora punta! Un hindú amb un turbant, potser un sij del Panjab, ha estat un dels primers del #45 a fer un salt i plantar-se a la vorera per veure d’esbrinar què passava. Però en el salt ha perdut la daga cerimonial que duia embeinada en una luxosa funda de plata. Maleïda l’hora perquè, com tothom sap, l’acer, en tocar l’asfalt, perd la seva dignitat i s’haurà de tornar a purificar, cosa sempre costosa. Llest i prest, l’home s’ha acotat per aplegar-la abans ningú no la toqués i, aleshores, el turbant, desmanyotat per culpa de les presses, se li ha desfet mostrant un monyo sensacional que duia amagat a dins la còfia. Ja, posats a fer, i en veure que la seva imatge d’home decent estava en hores baixes, s’ha deixat anar del tot i una llarga i torbadora cua de cavall, de cabell negre brillant, ha sorgit triomfant en tot el seu esplendor. Mentre, el bon home, palplantat enmig del desori, mirava altiu per si algun desaprensiu s’atrevia a fer-li cap comentari obscè.

Dolços cants de sirenes misterioses

2011-03-21T21:37:00.004+01:00

Festa major.

Feia molts anys que ningú no es perdia. Més us diré: l’últim vell que es va perdre, ara fa déu anys, és el mateix vell que s’ha perdut avui. Aleshores el vell Ton va es-tar perdut durant dos dies i el van trobar la matinada del tercer dia, assegut tranquil•lament a la plaça del poble: brut, esparracat, deshidratat, famèlic; fets pols però viu. Ningú no va poder treure-li ni una sola paraula d’on cony s’havia fotut o què carai l’hi havia passat. Fins i tot la gent murmurava, en veu baixa, que algun poder estrany l’havia fet tornar. I si no, com s’explica que ningú no el veiés quan tothom estava pendent de trobar-lo? Coses del vell Ton, deia la gent. Com diables saber-ho! No cal que hi perdeu el temps: és més fàcil que una gallina pon-gui ous de dos colors!
Al poble del Pas, qui més qui menys, és família del vell patriarca. Set fills, per cinc néts, per quatre besnéts de mitjana, més les dones d’aquells que queden i en tenen, més les filles i nétes dels seus germans, més les filles vives de les tietes, més..., més... Ja ho veieu: dotzenes i dotzenes de parents de tots colors.
El cas és que avui, després de dinar i cansat de la parentela que només fa que afartar-se i xerrar pels colzes, el vell Ton ha sortit a donar un tomb com cada dia, plogui o faci sol. Està tan acostumat a fer-ho que, si un dia, per mil coses, no pogués escampar la boira, diu que es moriria. Aquestes estones solitàries serveixen per rumiar i parlar una estona amb ell mateix: per fer repàs. Als seus 96 anys les idees se... li... enca...llen a voltes i la memòria treballa poc i no quan vol. Camina que caminaràs, cavil•la que cavil•laràs i a casa no tornaràs.
S’ha fet fosc i el vell no ha tornat a casa. El Ton fill és més jove que son pare. Sens dubte. Però ja n’ha fet més de setanta i tampoc no té el cap clar. No sap què fer. És bona per-sona, però una mica dropo. Les dones l’engalipen. Un parell de cames ben llargues fan es-tralls. Feien. Abans. Ara ja no. Ara només vol vendre i viure. Però el pare és dur de pelar i no vol morir-se, com és de llei, ni tampoc vol vendre cap jornal. No veurà un duro del vell ric, son amat pare, mentre aquest visqui. Espera’t!, espera’t una mica, li diuen els veïns, els parents. De seguida tornarà... No pateixis! Però comencen a sonar veus d’alarma i tots els homes del poble surten a cercar-lo a vida o a mort. Ja és plena nit i les campanes de l’església repiquen a foc i a sometent:

NAAAANG-NINGNING-NANAAANG-NAAAING-NINGNINGNG-NAAANG

Torxes fumejants obren la nit a les tenebres i encenen els boscos omplint les arbredes d’ombres fugisseres que desperten fantasmes ancestrals. Una, dues, tres hores remenant per entre bardisses i cridant-lo: Ton!, Ton!, Tooooooon! Però ningú no respon per aquest nom. Ni per aquest, ni per cap nom. Potser el vell ha anat a l’hort vora ca seua i allà, cansat, s’ha a-dormit. Vés a saber! Però no. Allà no hi és, ai l’as! No és enlloc. Piquen pedra i criden en va: el vell és sord com una tàpia i, encara que fos allà mateix, res no oiria. Malgrat tot, el seu nom ressona debades per tots els racons del bosc: Tooon!, Tooooon!, Tooooooonnn! Les bèsties de la nit, amagades dins els caus, paren l’oïda i es posen en guàrdia perquè saben del cert que els homes al bosc són perillosos.
És molt tard i plou amb ganes. Impossible seguir amb aquest aiguat. Només caldria, diu l’alcalde, que al matí faltés més gent! A la plaça de l’església arriben grups que provenen de totes direccions. Uns homes, que rastrejaven vora el llac, diuen que, a mitjanit, han vist unes llums de colors movent-se per ponent, vora el cementiri... Com si dues o tres persones vol-guessin cridar l’atenció marcant la seva posició amb fanals que dibuixaven a l’aire com un do-ble pèndol: cap a la dreta, cap a l’esquerra, amunt i avall, en petits moviments oscil•lants que resseguien arcs hiperbòlics. El cansament que duen tots plegats pot haver-los traït, fent-los veure visions i fantasmes, perquè en aquella zona no hi havia ningú cercant ningú!
Els que tornen del camí de la font del Bosc també han vist els focs follets emmirallats al llac i han sentit els udols del vent. Diuen. O del llop. Qui sap! Fa deu anys que ningú no en veu cap, sí. Però el llop sempre torna!
Mentre els homes resseguien la muntanya i el riu i el llac i la sèquia i els prats, la Fina de cal Benet ha barrejat aigua i oli verge en un plat de porcellana blanca. En veure els solcs de mal averany que l’oli ha perfilat damunt de l’aigua, s’ha posat a plorar que feia dol de veure. Diu que... quan l’aigua i l’oli...; calla, boja,...no diguis res..., res més, no siguis malastruga, ca-lla! Déu et castigarà!
Trona i llampegueja per ponent i pel sud. La pluja s’espesseix. Les boires s’arrosseguen. Les eugues fermades als estables renillen ploroses. Les Llambordes, Molivent, Sant Martí. Aigua i més aigua. Quan tota aquesta orquestra arriba del nord i és lluna vella, com avui, plou dotze dies i dotze nits seguits. No falla: plourà fins Santa Llúcia. Ningú no té ganes de parlar. Tots van d’esma i xops fins a la gola. S’ha de descansar.
Aquesta nit, parant una mica l’oïda, es poden sentir bells cants de sirenes que l’aire di-buixa per entre les pedres esquerdades que omplen els racons més foscos de la vall. Es des-ferma la por a cada instant que passa: rondalles misterioses cantades per infants, veus del més enllà, morts que tornen. Follia. Contes vora el foc: a cada casa se n’expliquen dia sí, dia també. Llargs hiverns de llenya al foc, estrelles al cel, dimonis amb banyes, bruixes amb es-combra, homes del sac.

Negra nit.

Trenc d’alba: sis del matí. Les campanes tornen a repicar. L’agutzil també s’apunta a fer xivarri i bufa més fort que mai, fent sonar la seva vella trompeta esquerdada:

TUUUUUUUURRRRRUURRUUUUT, TUUUUUUUURRUUUUUURRRUUT

Aquella dona vella es senya aparatosament: Jesús, Maria i Josep! És l’hora de llevar-se de nou. No plou. De moment. La plaça va plena de gent amb una falç a la faixa i un sac sobre l’esquena. S’haurà de regirar el bosc de dalt a baix.
Abans de començar, un petit grup d’homes, armats d’un rest i un cercapous, ha fet un repàs dels quatre pous del poble, no fos cas. Però no, gràcies a Déu, no han trobat res. Nega-tiu. Som-hi!, doncs: cap a la muntanya. Penseu que és un home vell que té un sisè sentit per esquivar perills que li poden llevar la vida. I coneix les seves terres com ningú. Segur que ha trobat raser i en poca estona el trobarem sa i estalvi, diu l’alcalde, optimista.
El sol en prou feines deixa veure la seva claror, tapat pels turons més elevats. Un cen-tenar de voluntaris, alguns arribats de fora, comencen a pentinar, un cop més, tot el territori. Són prou colla per regirar tots els racons de la vall. Pam a pam si convé. Només és una qües-tió de temps: el trobaran! La terra és molla i costa avançar. Ha plogut tota la nit. Molt lluny tam-poc pot haver anat!
–Va com un cargol, però mai s’atura: és difícil seguir-lo quan camina! – De veritat que costa de creure l’edat que diu que té! – la gent remuga i tothom hi diu la seva.
Avança el dia i res. Res de res. Ni petjades en el fang. Sembla ben bé que se l’hagi empassat la terra. Al migdia les dones porten pa i una mica de formatge per enganyar la gana dels voluntaris que estan esgotats. Tot és inútil. El dia s’escola a tota velocitat i la nit torna a caure a les muntanyes. L’alcalde no ho veu clar i ha enviat un missatger demanant ajuda a l’autoritat. És possible, diuen, que demà arribin de la capital guàrdies i gossos ensinistrats. Però ja veurem! No són de fiar gaire tota aquesta colla que no distingeix una múrgula d’un ca-ma-sec. Un lledoner d’un freixe.
Aigua. Molta aigua altre cop. I molta gent a cal Ton fill, fill del Ton pare. Alguns torraco-llons sense escrúpols diuen que dues nits al ras són moltes nits, pobre home! Que era una persona que ja havia viscut molt. Pitjor fóra que s’hagués perdut un jove. O una canalla. Una canalla: Jesús, Maria i Josep! Tothom fa el senyal de la creu. Li preparen al fill Ton una mica de sopa: pa, ceba, farigola. No té gana. Esgotat, s’adorm damunt la vella banqueta de fusta que hi ha al rebedor. Les velles li faran companyia tota la nit. Una vetlla sense mort i sense plors. De moment.
Negra nit més fosca que el cul d’una guineu. Ni els més vells no recordaven el vent udolar d’aquesta forma. Dolços cants de sirenes metzinoses. La venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per tots els racons. Fa petar porticons a les finestres i rondi-nar alguna porta vella mal tancada. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als caus més difícils. Els gats i els gossos, al paller, dormint amb un ull obert i preparats per sortir corrents a la més mínima alarma. Les xemeneies fent de xemeneies: tota la nit baladre-jant i fent veure que les cases sortiran volant d’un moment a l’altre! Segur que és només vent això que bufa?

.....HHHHHHHHHUUUUUUUUAAAAAAAAAUUUUUUUUUUHHHUUUIIIIIIIUUUUU....!,

Cap a les quatre, quan el sol no vol encara sortir, una centella de foc s’escapa de la tempesta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl•lic contra la façana de cal Ton. Les dones criden, els infants es desperten, la xemeneia tremola, fa figa, i comencen a caure totxos, ca-nyes, sutge, pedres. Fins i tot un niu de mussol fa cap al bell mig del menjador, enmig d’un fort terrabastall.
El vell Ton, fill del Ton més vell encara, es desperta d’una revolada i diu que ha tingut un somni: trobaran el pare en poca estona!
–Sí, sí, d’acord, la xemeneia ha cedit i molts arbres de la vall han tombat sota la força del vent aquesta nit –el Ton fill parla–, però el pare és viu i ara mateix està en camí. El troba-rem d’aquí a poc!
La gent se’l mira compassiva i comprèn que, davant l’infortuni de la pèrdua del pare, pugui dir bestieses. Tots faríem igual. Ningú no voldria estar a la seva pell!

Tres noms jo tenia.

Comença el tercer dia. Per fi han arribat de la capital dos uni-formats amb dues escopetes i dos gossos ensinistrats. Els voluntaris, aplegats a la plaça, estan tots expectants: a veure què passa! Fins i tot el senyor rector s’arromanga les faldilles i es prepara per córrer. Els gossos, excitats, arrosseguen els morros per terra i agafen la direcció del camí que surt del poble, ensumant les pedres, les soques dels arbres, remenant la cua, aixecant la pota, lladruquejant. Tot el poble rere seu i la canalla els primers.
No han tardat els cans ni dos minuts a trobar-lo. Un miracle. Assegut al terra, recolzat en el vell tronc de l’alzina abatuda aquesta nit davant cal Roc. Tranquil, serè, xop de cap a peus, brut, encarcarat. El capell calat fins a les orelles. Sense bastó. Els ulls oberts com taron-ges, esbrinant per què tant d’enrenou vora casa seva: no fos cas que algú hagi pres mal! Els gossos li llepen la cara i l’avi Ton amb prou feines parpelleja: dos dies al ras i tota l’aigua del món sobre l’esquena.
La jove de cal Roc dorm a l’habitació que dóna, davant pel davant, on els gossos han trobat el vell. Quan veu el riu de gent que s’aplega davant ca seua, surt al balcó. Encara du posada la camisa de dormir: els mugrons amb l’esglai del fred.
Jura que, de matinada, des del llit estant, va sentir un espetec rabiós: semblava que la muntanya s’esberlava i el món els hi queia al damunt. Tot seguit, un crit com un espant i uns gemecs estranys, plorinyosos. Com si una persona exhausta demanés auxili, sabeu què vull dir? El vent bufava de valent i l’arbre de l’entrada de casa anava grinyolant, brandat sota el pes de l’energia venteguera d’Èol i la ràbia de Thor, déu del tro. Un cop l’arbre a terra i el soroll esmorteït, uns bells cants de cent sirenes semblaven gronxolar algú en llurs braços, emmudint els gemecs i apaivagant els plors de la natura.
Tot el poble escoltava embadalit: cony que bé que parla aquesta mossa! Però ningú no en va fer cas del que deia: tothom sabia que, fantasiosa i mentidera com era, s’ho estava in-ventant tot. El seu home secall, eixut, camacurt, maldentat, que, en teoria, dorm amb ella, surt al balcó darrera seu i mou el cap en totes direccions, lamentant no poder dir ni sí, ni no, ni tot el contrari. Ningú no se’l creuria si ara digués que, de matinada, ell també va sentir la veu de l’avi Ton demanant, sisplau, que algú li fotés un cop de mà. Tothom coneix el pubill de cal Roc: s’adorm pertot arreu i, quan ho fa, és una soca.
Dos veïns que viuen als afores, vora el riu, diuen que, a mitjanit, i malgrat el brogit que aconsellava quedar-se dins el llit, s’han atrevit a treure el nas per la finestra per veure que pas-sava. Han vist, esporuguits, com tot un remolí espantós s’atansava per ponent i semblava tenir ulls a la foscor. Un vòrtex de llums de colors giravoltava lent, majestuós, imparable, amenaça-dor. Al seu voltant, aprofitant la força desplegada per la rotació, hi viatjava de tot: vaques vola-dores, estols de cigonyes llarguerudes, bruixes geperudes, serpents gegantines, ànimes per-dudes, núvols de fum blanc com la calç. La força embogida de l’enginy volador donava el so de l’udol d’un llop en zel! S’ha aturat uns segons damunt l’entrada del poble, fugint després com un llampec, pel mateix lloc d’on ha vingut, deixant rere seu un solc de màgics colors llumino-sos.
Mirant en direcció a la vall: una essa gegantina d’arbres arrancats de soca-rel per una força colossal. Com un deixant, una traça sinuosa i retallada, que el vent forassenyat ha deixat com a record del seu pas. Colors ocres i daurats omplen l’horitzó d’una llum encegadora. D’una punta a l’altra dels prats, una olor indestriable: vainilla, pebre, fonoll, regalèssia, alfals. Al patí de cal Roc tres grans petjades, hexagonals, negres, profundes, s’enfonsen al terra més d’un pam. Grosses com potes d’elefant. Què pot haver estat aquesta força descomunal?
Per fi, un assenyat crida a l’ordre: ja n’hi ha prou de tanta paraula inútil! Han de tenir cu-ra del vell. A veure si ara..., després de tot el que ha passat... Tothom se n’havia oblidat! De seguida el carreguen i se l’enduen cap a casa. El vell, esmaperdut enmig d’aquest desori mo-numental, a collibè d’un dels seus, cantusseja una rondalla infantil que corprèn la comitiva:

Tres noms jo tenia / de tres lletres en so

niu, nau, nou / niu, nau, nou

i si una en volies / jo te la do

ni, na, no / ni, na, no

i si una en volies / jo te la do

i, a, o / i, a, o

jo te la do.

Els nens divertits riuen la desconeguda cançó del vell. En menys d’un minut l’han caçat i tota la canalla ja canta i cantarà per sempre. “...iiaooó, iiaooó, jo te la do...”
A casa, les dones renten el vell atrotinat i ni tan sols es preocupen de fer-li cap pregun-ta. No paga la pena. Quan el tenen despullat, no se’n saben avenir: tota l’esquena sencera se li està pelant de dalt a baix. D’entre la vella pellofa del vell, fins ara apergaminada, sorgeixen milers d’escates que volen donar pas a una pell nova de trinca i llisa com el cul d’un nen.
Uns ulls verd de color clar li donen com un aire estrany, rar, desconegut. I la mirada no-va, d’ulls estrangers, tafaneja tots els racons de l’estança i sondeja les mirades incrèdules de les dones que el netegen. Com si fos la primera vegada que veiés ses filles i netes com el ren-ten! De seguida ha vingut la mossa de cal Negre, que és una mica bruixa, i, després de fer fora de l’estança a tothom, li posa un cataplasma d’oli de llangardaix damunt l’esquena per alleuge-rir-li el dolors, encara que el vell de res no es queixa i només fa que mirar-se-la embadalit.
La notícia corre com el rellotge. La gent murmura a cau d’orella: –La sirena voladora li ha llevat la pell i els ulls, a canvi de la vida. Sí, sí, han estat les sirenes! Molts homes del poble diuen ara que, unes hores abans de l’albada, es van despertar del son que els amansir a i van sentir, hipnotitzats, cants de sirenes celestials:

.....SSSISSSIIIEEEEUIUSSSTTUIUSSSSHAHAHAIIIUUUESSETTTEIIIUUIISSS.....,

Uns segons després, les veus encisadores van emmudir i tornaren a dormir profunda-ment. Les dones, d’aquells que en tenen, diuen que han roncat tota la nit com brètols i la feina ha estat fer-los llevar! Fins i tot desperts somieu: colla de sòmines!
Ahir, el nen de cal Miqueló, mentre buscava el vell perdut en mig del bosc, va poder creuar una mirada plena d’amor amb la nena de cal Boter, que li té el cor robat. Després, foll de desig per l’amada, va quedar encès com un animal en zel. Diu que aquesta nit ha so¬miat el llac ple de nimfes marines de llargs cabells pèl-rojos, pits descomunals i cua de peix, que l’agafaven de la mà i se l’enduien sota l’aigua per fer-li ballar danses obscenes amb faunes i sàtirs, mentre tots reien de les seves blanques i molsudes cuixes pirinenques. Les roques del fons del llac plenes d’espectres lluminosos que xiuxiuejaven paraules màgiques a cau d’orella i li feien perdre el senderi. Ningú no sap que està enamorat i tot ho veu amb els colors de la passió encegadora!
L’agutzil, amb un toc llarg de trompeta, el fa callar i canta pels carrers del poble el ban municipal que l’alcalde ha promulgat.

TUUUURRRUUUUUUUUUURRRRUUUUTT:

“Jo, Pere Farina, alcalde de Sant Martí del Pas, a la Cerdanya Central de la Nació Catalana, us dic a tots, veïns en general, jovenalla, fadrins i fadrines, balladors, balladores, mossos i minyones en particular, que avui a la tarda, diumenge 5 de desembre del 1895, en havent dinat, tindrà lloc el ball suspès la setmana passada per causa de força major. El músic està a punt d’arribar i l’ajuntament es farà càrrec del dispendi musical. Seran penjades a la plaça quatre olles plenes de confits perquè la canalla pugui trencar-les a cops de bastó. Ratafia i anís per gratis per a tothom; convida el vell Ton!”
El dia s’ha llevat avui amb quatre núvols negres immòbils, sospitosos. Ocupen la mateixa posició dalt la cresta de la muntanya i semblen lligats a una força estranya que els subjecta dalt del cel. La gent se’ls mira a cua d’ull, corgelada, sabent que darrera seu potser s’hi amaga una força oculta que no vol deixar-se veure.
A mitja tarda, quan tothom estava al ball, el vell Ton, llest i prest, en un moment de dis-tracció de les seves besnétes, s’esmuny de la seva vigilància i fot el camp per sempre més, sortint d’amagatotis per la porta del corral. Les taques negres del cel s’han desfet en un ins-tant, com un miratge, i a tota la vall sonen un cop més dolços cants de sirenes misterioses...
La mossa de cal Negre, que hores abans havia acaronat l’esquena del vell, es mira despullada al mirall i comprova, complaguda, poderosa, com tota ella està ja plena d’escates i els seus ulls verds can¬vien de color.

La Perla del Carib

2011-03-20T23:46:00.002+01:00

Una policia de fronteres de color xocolata –gorra de plat massa gran i camisa blanca massa petita– revisa superficialment el meu visat i m’ensenya les dents amb un gran somriure: «Bienvenido a Cuba señol». Potser la revolució castrista té els dies comptats. L’aeroport Martí és petit i els viatgers es troben al bar que està ple de gent contenta. Una petita banda fa gemegar una cumbia a canvi d’un dòlar. El nostre destí provisional és Jaimanitas, a tocar de Marina Hemingway, on, a canvi d’una copa, tothom t’explica la vida i miracles d’un escriptor que mai no han conegut. Una dutxa gens refrescant i una mica d’alcohol. Sopar: frijoles, peix a la planxa, costelles de porc, arròs, amanida, pa, vi, rom. La conversa amb els amics cubans gira, naturalment, a l’entorn dels Castro i de les riqueses i misèries dels seixanta anys de Revolución. Els galls no paren de cantar en tota la nit. La calor i la humitat, asfixiant. Fer el turista és molt cansat. Una dutxa freda cap a les tres de la matinada permet dormir una estona. Piano, boleros i cafè al bar Ambos Mundos. Ambient festiu pels carrers estrets de Habana Vieja, plens d’història i també de divertides imitacions del Che que cobren uán dólar per deixar-se fotografiar amb el rerafons de la Plaça de la Catedral o la Bodeguilla de Enmedio. L’Havana Vella cau a trossos i molts edificis senyorials, ara ruïnosos, donen testimoni de l’esplendor colonial de temps passats. Quatre-cents anys de virreis i esclaus, de plata i llibertat. La Revolucion s’ha fet vella i la gerontocràcia aferrada al poder ha perdut l’amic soviètic: no hi ha cash. El cubà filosofa i diu: «Todo es de todos, luego nada es de nadie». El govern controla i ordena: «Patria o muerte. Venceremos». Jeroglífic sense solució. Digues-li Utopia. A la elegant Plaza Vieja, al bell mig del laberíntic barri Chino de l’Havana, una orquestrina sota els portals, a recer del sol, enfoca un cha-cha-chà enmig d’una remor de diàlegs cervesers. Putes repintades i nens riallers a totes les cantonades. La paraula impossible està proscrita del diccionari marxista-optimista de la revolució. La paraula misèria, no. El carter fa servir el xiulet i diposita les cartes en cistellets lligats a cordes, que la gent recull des de pisos superiors. Quina fatiga baixar al carrer per recollir una carta que no diu res! A la Plaça San Francisco, el mercat de llibres de vell ofereix els discursos del líder suprem enquadernats a preu de saldo. A les tres del matí, la rutinària dutxa freda altre cop. El gall, puntual, cap a les quatre. Gràcies maco. No calia. Antiga fàbrica de tabac: terrasses per assecar les fulles, cases dels esclaus, etc. Plou i fa sol. L'escola d'estiu de Las Terrazas només admet treballadors de primera classe i sindicalistes d'alguna cooperativa ramadera. Els professors, vestits de caqui i amb galons militars. Llacs d'aigua clara, ocells que canten, peixets platejats. Només falten uns esquirols i la temperatura trenta graus inferior per pensar que estem a Suïssa o al Canadà. Interessant visita al jardí d’orquídies de Soroa, on una estúpida funcionaria no té ganes de respondre cap pregunta. Pocs cotxes a les carreteres. Sota els ponts, molta gent fent botella o esperant una guagua impossible. Policies a dojo: malcarats, xulos, amb pistola: com sempre i arreu. Alguns privilegiats s'arreglen vells Chevrolets de l’època de Batista i Capone. No està permès comprar un cotxe nou encara que tinguis els diners per fer-ho. Són d'aquestes lleis comunistes que no hi ha per on agafar-les. “Yo mando y tu no: tu sólo obedeces”. Capvespre agradable pels carrers de Viñales. Després de sopar anem a un concert de música en viu, encara que els músics no es presenten. Sempre queda el recurs d’un cubalibre: on millor que aquí! El cant del gall que no falti! Cabró! Domingo, cavaller galant que ens acompanya avui, es mostra sol.lícit amb les dues amazones del grup i, encara que no calgui, les agafa fort perquè no caiguin del cavall. Ben fet! És un home cepat, dolç, educat, cansat. Va néixer quan Castro entrava a la Habana ara fa seixanta anys. Calor i humitat. Bambú, cafè i blat de moro. Moniatos, mangos i frijoles. Vaques, vedelles i porcs. Als mercats no hi ha carn de vedella. Ningú no sap què en fa el govern dels milions de vedelles que campen per arreu. Qualsevol moment del dia és bo per aplegar un bon xàfec. Llagosta i filet de tortuga per dinar. Els dòlars fan miracles. Campanya radiofònica d’alerta contra els llamps: centenars de morts cada any. La gent, acostumada a les tempestes, no els tem i quan arriba la llampegadissa segueix amb els seus quefers habituals. Sense indicadors a les carreteres, la qüestió d'anar a un lloc determinat no és mai elemental encara que ho preguntis: molta gent desconeix com s'arriba allà on tu vols anar i enlloc no venen mapes. Ja no sentim el gall. Cienfuegos, La Ceja del Negro, Orlando, Mangodulce, Rancho Grande, Espańa Republicana, Armonia, Coliseo, Laberinto, Sitiecito, Espartaco, Maltiempo, Las Doce, Cacocum, Cauto Cristo, Deleite, Voy Arriba, Tumba Siete, Boca de Miel, Calentura, Cantalarrana, Madame, Ojo de Agua, Sopapo, Mapichita, Palma City, Cienrosas, Deseada, Pajones, Salsipuedes, Riverside, Sin Patillas, Vaticano, Ya Veremos, Por Fuerza, Simpatia, Siboney. Pobles i més pobles de noms sonors i contundents. L’estàtua gegantina de bronze del Che amb el fusell penjat al coll, a Santa Clara, tindrà, naturalment, el mateix destí final que les de l’Stalin a la ex URRS: la foneria. Sentim l'himne nacional: “...no temáis una muerte gloriosa que morir por la patria es vivir...”, una lletra abominable i universal. Camagüey, bonica ciutat colonial en el centre mateix de l'illa. Aquí, diuen, es pot sentir parlar l’espanyol més pur de tot el Carib. La cartilla de racionament dóna dret a comprar mitja dotzena d'ous o un paquet de cigars purs. A la nit, a la plaça Revolución, milers de joves ballen al so d’una banda musical: perillen les existències d'alcohol de tota Amèrica. Abstenir-vos puritans: la combinació d’home blanc seixantí i jove cubana que ni tan sols no vinteneja, és un àpat indigest per els ulls pecaminosos de la vella Europa. Vive i deja vivir, compadre!. Guantánamo, ciutat prou animada i tranquil.la, malgrat el malnom de la ignomínia estrangera. Cartells indicatius a la carretera que va cap al sud: Keep off; Military area. A les costes dels sud, les ones del mar s'estavellen amb estrèpit omplint les roques de Santiago d'escuma i sal. Jineteras amables intenten guanyar-se la vida amb l’ofici més vell. A Cuba –i també a Tombuctú– un turista és quelcom semblant a un bitllet de deu dòlars amb potes. Baracoa, d'estil afrancesat, primer lloc que veu Colom el 1492. Enmig dels pocs banyistes, una inofensiva truja i els seus vuit porquets negres remenen la sorra a la recerca de cocos podrits. L'aigua és fastigosament calenta, talment fossin pixats. A ple dia, allà on hi ha una ombra, s'hi troba una vaca o un cubà. O les dues coses. Bona música, ritmes dolços i enganxosos, gent afable a les diferents places porxades de la petita i misteriosa ciutat que va inspirar García Márquez per recrear la famosa Macondo. Guitarra acústica, guitarra rítmica, marimba i algunes velles cançons: Chan Chan, Yolanda, el Rico Vacilón, Guantanamera. Trenta-cinc graus a mitjanit. En direcció nord, controls militars a la recerca de balseros, traïdors i desagraïts, que abandonen la revolució per unir-se a l'enemic ianqui. Miami és massa a la vora i el dòlar és d’un verd esperança. La realitat és molt tossuda i la gran majoria dels que poden sortir del paradís mai més no en tornen: llibertat abans que socialisme. Homes rudes que van a tallar la canya i dones amb uniforme: camisa blanca i faldilla ajustada. Infermeres, santeres o cambreres. Platges solitàries d’aigües turquesa i cocoters ben carregats. Frijoles, arròs barrejat amb ou i botifarra, natilles: un quart de dòlar. Un litre de rom, un dòlar. Carros de colors llampants aparcats sota l'ombra de les palmes. Els banyistes passen hores dins de l'aigua amb la samarreta posada per no cremar-se l’esquena. Mosses joves amb fills més joves encara, naturalment. Promiscuïtat acceptada arreu. Hotel, piscina d'aigua clara, rom i mojitos a tothora. Ah!, dolce fare niente. Fàcil acostumar-se a no fer res. Remedios, visita obligada: immersió als anys colonials d’esclavisme i luxe metropolità. Un policia, que festeja una noia amb poca roba, cobra dos dòlars per deixar circular el cotxe de matrícula turística pel “tierraplén”. Les carreteres quilomètriques que duen als cais sobresurten un metre de l'aigua i les mirades a la llunyania van plenes d'efectes òptics semblants als miratges del desert.

L’amistat

2011-03-19T00:04:00.001+01:00

Tots dos n’han fet més de vuitanta i no tenen, precisament, unes condicions físiques massa brillants. Podem dir, sense error, que ja són vells. Sigui com sigui, cada diumenge agafen l’escopeta i surten a trepitjar la terra que els va veure néixer. Fa dies que no cacen res, ni falta que els fa. És només el vici, la vida, el camp, l’amistat.

Ressegueixen marges i voreres, vinyes i boscos, rases i riberes. Parlen dels amics que han sortit de viatge i ja no tornaran. D’aquell senglar que feia 140 quilos. De quan hi havia perdius als rostolls i ànecs a les rieres. D’aquells dies que, només en trepitjar la fullaraca, se sentien corredisses d’animals que fugien en totes direccions cercant refugi als caus ben amagats dins el cor del bosc.

En Jou no ha pogut renovar la llicència per dur armes de foc. El parkinson li provoca tremolor incessant a les mans i la Guàrdia Militar li va dir que ho havia de deixar córrer. A voltes, tampoc no li rutlla el rec i es queda una mica penjat, com si estes en stand by. La gent que l’envolta ja s’hi ha acostumat i quan li agafa un trip saben que tornarà del viatge en un no res. Com aquell que fa una becaineta.

En Pau, el seu amic, tampoc no està en millors condicions. Li fan mal les articulacions i camina prou coix, fent moure tot el xassís d’una banda a l’altra, amb gran destresa de moviments. Més que caminar, es mou lateralment i alhora s’arrossega cap endavant en petits i efectius desplaçaments sinuosos. Els esfínters tampoc no li rutllen i, si es distreu, s’ho fot tot a sobre. Però està viu i és aquí. No com d’altres que ja no hi són.

Entre tots dos no se’n podria fer ni mig de sencer. Però, tant s’hi val. Avui és diumenge i, peti qui peti, s’ha de sortir a caçar. En Jou porta bastó, gos perdiguer, panxa prominent i les pastilles, per si de cas. En Pau, l’escopeta, la coixesa, els bolquers i les pastilles, per si de cas. Formen una societat mercantil limitada, en el sentit més ample que voleu donar-li a la paraula limitada.

Jou, amb el llenguatge cridaner i abstrús de sempre, es fa entendre amb el seu gos Roldán. Mots estranys, exclusius d’un vocabulari estrafolari, fan que tots dos s’entenguin: yeik!, yaik!, nyick! nyèck! El perdiguer, en sentir les ordres, obeeix a l’instant i es llença torrent avall bordant, movent la cua, excitat, arrossegant el nas per entre la bardissa.

En Pau, mentrestant, cansat, seu al peu d’un marge proper, esperant el resultat de la batuda canina. Se sent cridòria i soroll de pàmpols secs que les bèsties arrosseguen al seu pas. En poca estona sona el xiulet d’en Jou que, des de la distància, indica que s’ha d’estar alerta perquè quelcom d’important està a punt de succeir.

En Roldán surt dels esbarzers d’estampida, lladruquejant, amb el morro ple de rascades. I no va sol: una altra bèstia espantada fuig, quatre de fons, tres pam davant d’ell. Les potes li toquen el cul.

—És una llebre,és una llebre!

—Vigila que pugen a tota llet!

Des de dalt en Pau prepara l’arma per fotre-li una bona perdigonada. I tant si li fotrà! Llebre i gos han enfilat cap a la seva posició, afina la punteria, apunta, apunta, s’acosten, s’acosten, però no acaba de trobar el punt de mira, li tremola el pols i no ho veu gens clar. Tot plegat passa molt de pressa i no s’atreveix a disparar. No li endossa una escopetada a la bèstia per por que també rebi en Roldán, pobre Roldán, que va follat darrera mateix, ensumant el cul a la fera ballarina.

—Fot-li!, fot-li!, que no veus que se t’escapa, ruc —en Jou escridassa en Pau, mentre la llebre passa quasi pel davant del seu nas, abans d’amagar-se dins l’espessa bardissa, d’on no en sortirà en tot el dia, ni amb fum de sabatots.

—Mira que n’ets de ruc! L’has tinguda a punta de canó el temps suficient per fer una migdiada. Si jo hagués pogut tirar... Mira que n’era de grossa. La mare que em va parir! —es lamenta el caçador sense escopeta.

—Tu?..., però que dius, home? Si tens el pols fet pols. Però si no et pots ni descordar la bragueta i te l’han d’aguantar en paper de fumar! Què m’has de dir a mi! Sàpigues que no he disparat per por de fer-li mal al teu gos petaner. Merda! Fotre! Ospadré! Casum la pell! Desagraït! A sobre que ho no he disparat per salvar-li la pell al teu caganer!

–El meu gos serà un petaner, però tu no hi veus ni un borrall: això és el que et passa. Més cec que el cul d’una mona. Cec i coix. Té, ja t’ho dic: tot un perill. Per lo cul de Santa Cristina!

L’arribada per sorpresa del jeep amb els dos guardes forestals, els hi estronca la disputa.

—Bon dia! —un dels polis.

—Llicència d’armes, sisplau. Permís de caça, sisplau. Carnet de soci del vedat, sisplau. Certificat del xip i certificat de vacunació del gos, sisplau —l’altre poli demana papers, papers i més papers.

—Senyor, li hauré de requisar l’arma ara mateix i posar-li una denúncia per no portar l’arma descarregada en aquesta zona propera a la carretera. Article vint-i-nou del reglament. Em sap greu. També hauré de denunciar-lo per portar caducat el certificat de vacunació de la bèstia. Articles trenta-set i trenta-vuit. Em sap greu, jo no faig les lleis —altre cop, molt amablement.

—El perdiguer és meu —diu en Jou, mentre l’animal, decebut pel fracàs de la cacera, jeu esgotat als peus del seu amo, respirant agitadament amb la llengua fora.

—Però senyor policia, que no té pare vostè? Que no veu que només sortim a prendre una mica l’aire, que ja se’ns acaba, home de Déu. Que potser la setmana que bé ja no hi serem, ostiaputa! Casum Cristo, tantes lleis i tants uniformes, no sé on arribarem! La mare que em va parir! Quina puta merda de papers i d’uniformes amb pistola! —en Jou emprenyat escridassa als dos uniformats.

—No puc fer veure que no els he vist. No fora correcte. I vostè vigili amb les paraules! L’escopeta, sisplau. Fermi el gos, sisplau, i mani-li que deixi de bordar. M’haurà d’acompanyar, sisplau. Els seu nom, sisplau? No, només el nom de vostè, el caçador. Vostè ja se’n pot anar. De moment, encara no ho han prohibit això que els iaios puguin passejar pel bosc —el més jove, un altre cop insensat.

—Em sembla que he sentit l’emissora del cotxe Rick, vés i estigues alerta de què diuen —el caporal al seu company de patrulla, que obeeix de mala gana.

—Bé, per aquest cop passi. Avui no els posaré cap denúncia. Vagin-se’n a casa seva i que tinguin un bon dia —el caporal Jack estripa la denúncia que el seu company Rick havia pràcticament enllestit, alhora que, sense parpellejar, es guarda a la butxaca els dos-cents euros que en Jou li ha fet arribar amagats dins el permís de caça.

—Bon dia senyor mosso —el poli bo s’allunya, en Jou s’acomiada educadament i fa l’ullet a en Pau, que s’ho mira al·lucinat i, mentre es treu la gorra suada, capcineja ple de dubtes, rascant-se la calba pelada.

Qui perd, no pot pas riure

2011-03-18T23:41:00.002+01:00

Ella sola ocupa tot el compartiment, pensat, d’entrada, per encabir-hi fins a quatre persones. Duu la mossa una immensa maleta vermella de cuiro que subjecta amb tota la força del món: com si algú podés endur-se’n fàcilment aquella andròmina gegantina! Ni de broma! Malfiada, agafa amb les dues mans negres la valisa que manté col.locada estratègicament enmig d’unes cames negres i grosses com ella. Aquesta hora de la tarda, la gent, endormiscada en un comboi ple de gom a gom, busca lloc per seure i pensa: «Quina cara té la mossa: tot el compartiment per a ella sola!». Però ella ni s’immuta i, desafiant, altiva, ressegueix la mirada de tots els que la rodegen, intentant esbrinar qui podria ser l’ànima perduda que s’estigui delint ara mateix per la seva maleta infinita. Entretant pugen al vagó dues mosses d’esquadra noves de trinca: gorra a les mans, pistola a la cintura, manilles als ronyons, pintura als llavis, wonderbrà als pits. En veure que la gent murmura intervenen per veure que s’hi pot fer. «Sisplau, senyora, la documentació» inquireix una de les policies. La noia de vermell, que no entén res de català, llença un «Qué tu quieres!?», que fa intervenir a l’altre mossa que tradueix: «Señora, por favor, la documentación». Sorpresa que algú li digui senyora, somriu i mostra un passaport descolorit i arrugat, que tothom imagina caducat. Li comproven el document amb deteniment – sense entendre potser ni un àpex del què hi diu–, i li retornen amablement: «Muchas gracias señora. Usted disculpe». I ella, cofoia, torna a posar-se el passaport en una bosseta que du amagada dins la regatera negre pel seu generós pitam pitram. S’allisa el vestit i s’estira la faldilla que començava a encavalcar perillosament pel damunt dels seus genolls de roure, enmig dels quals segueix empresonada la peça vigilada amb zel. Sembla que l’episodi s’acabi quan, ai las, vés per on, una veu potent, neta i concisa, s’aixeca amb força enmig de la multitud, tot dirigint-se a l’autoritat: «Segur que aquesta, per postres, viatja sense bitllet!» Però una de les policies talla d’arrel qualsevulla maledicències i diu, en veu alta, que demanar el comprovant de transport a una passatgera –article 29– surt de l’àmbit de la seva competència. I molt menys registrar-la de dalt a baix, tal i com proposa el mateix eixelebrat a qui, si segueix per aquest camí, li posaran les manilles d’un moment a l’altre. Total que, mentre si són verdes o madures i enmig d’un desori monumental, el comboi s’atura a Diagonal i, de sobte, tot es complica d’una forma lamentable. La mestressa de l’abundosa maleta, atabalada, s’adona, una mica tard, que ha de baixar allà mateix i de pressa. Agafa com pot l’equipatge ciclopi i surt disparada o, si més no, ho intenta, perquè tot està ple de gom a gom i els que acaben de baixar són reemplaçats, sense solució de continuïtat, per una massa de passatgers entrants, superior o igual als anteriors, fent inútil que ningú més no es pugui moure de la seva posició. Però la dona no s’està d’hòsties, crida histèrica, remena potent les anques, dóna tres o quatre cops de cul i tres o quatre més de pit, i fa que la gent s’aparti davant la corpulència del seu impuls. Finalment, i en contra de tota lògica, aconsegueix sortir del tren, en el precís moment que la porta automàtica es tanca. I, aleshores, ve el drama: la dóna té la mala sort que la porta, al tancar-se, s’estavella de ple contra la seva mà i, instintivament, amb un gest de dolor, deixa anar la nansa de la colossal maleta vermella, que, en el tràfec, s’ha quedat dins del vagó. Ella, a fora, a l’andana i la maleta dins el vagó. El tren enfila a tota pastilla cap a la Plaça Lesseps mentre la dona, esgarrifada, es treu les sabates vermelles de taló i comença a córrer, perseguint inútilment el tren que li ha pispat la seva bonica maleta, plena, vés tu a saber de què. Qui perd, no pot pas riure!

Mans fredes, cor calent

2011-03-18T23:38:00.006+01:00

Les tecles que no es toquen quan toca, no es toquen ja mai més. El sons d’aquella nota no premuda en el seu moment es perden en fosques àrees d’un passat boirós i generen melodies virtuals i silencioses que mai ningú no escoltarà. La twilight zone de cadascú va plena de records obscurs i llunyans que no són res més que excuses a dojo i covardies disfressades de dubtes transcendents. Fer o no fer. Allò que hagués pogut esdevenir en un moment donat i no va poder ésser, perquè no, perquè no tocava. Potser tampoc no hi havia la voluntat de trencar el fil de la nostra estimada Ariadna privada que ens havia de sostreure del laberint. Qui ho sap! Aquell projecte il.lusionant que no va arribar ni a començar. Aquelles paraules d’amor que es van quedar encallades a la boca. Aquell somriure acollidor i ple de promeses que va ser absurdament ignorat. Els nostres fantasmes particulars pugnen per canviar-nos el passat, oblidant que només la nostra manca de coratge va ser l’única responsable de diluir la màgia de conquerir el món sencer. Les cartes venen marcades i poc hi podem fer. El destí hi té molt a veure, qui ho dubte! L’atzar també. I el conformisme, clar! Les coses són com són. Ves què hi farem! Estem rodejats de llocs comuns i covardies insuportables. Els dies mancats d’interès per la vida, el camí errat a cada bifurcació, els sentiments sempre confusos i l’amor, ai l’amor: sempre de vacances. Potser les coses canviaran avui, per què no? L’esperança mai no es perd. Ara mateix, des del llit estant, mentre cavil.lo panxa enlaire, esgoto l’últim minut d’un son que s’esvaeix entre lleganyes i somnis oblidats per sempre. Les ombres de la nit s’entesten encara en emplenar de foscor el dormitori, quan, de sobte, reflexes brillants de llum encesa reboten en angles impossibles i penetren per l’escletxa de la porta mal tancada. El sol, intrús, es cola obscè a la cambra privada després de retopar en el terra encerat del passadís. Les parets i els sostre s’ofereixen, com sempre, a fer de pantalla on poder-se reflectir. Esguardo embadalit el joc d’imatges dels raigs plens de vida, reflectits, ara damunt del meu cap, ara a les cares del meu ortoedre vital. Feixos de rectes i plans paral.lels es barallen en una batalla desigual, plena de llances fugisseres que s’encenen i s’apaguen a tota velocitat. Al cap d’uns segons, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix es desplacen en totes direccions fins que troben un punt de fuga per on desapareixen en un tres i no res. Si quelcom es mou al carrer, alguna llei òptica, misteriosa i oculta, fa que, de seguida, una altra il.lusió rutilant entri a formar part del joc dinàmic de miratges emmirallats en espills inexistents. Si l’origen del prodigi es desplaça cap aquí, el joc sencer de clorobscurs es mou oscil.lant cap allà, fins que s’esmuny, com un fos a negre, pels porus famèlics del guix calcinat. Quanta geometria vital no ensenyaria jo, disfressat d’Euclides, a les meves alumnes estiradetes damunt el llit, al meu costat. Els agafaria la mà dolça i amb el dit índex anirien resseguint en silenci l’estela de les partícules radiants, el joc de clars i foscos de la vida. Mans fredes, cor calent!

Quatre dies d'abril

2011-03-18T23:27:00.003+01:00

U. Línia 3, la verda; dilluns matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Només alguns badocs, que a peu dret esperen el tren, se’ls miren de reüll sorpresos de tanta carícia matinera. Els nostres herois tenen, pel cap baix, cinquanta-cinc anys i és clar que aquesta nit passada no han dormit junts: el desig que duen hauria fugit. El comboi s’atura amb estrèpit i, ni per un instant, no aconsegueix distreure la feina dels dos amants. Pels altaveus sentim la veu inconfusible de la Hardy «...et les yeux dans les yeux et la main dans la main, ils s'en vont amoureux ...». L’home du el paquet ben carregat i no fa res per amagar-se’n. S’apropa de forma ridícula a la seva amada, es posa les ulleres de veure-hi de prop, li remena els cabells, li toca les orelles. Ella du un vestit molt escotat i té les galtes vermelles i els globus dels pits enrojolats fins a la gola. La feina que duen a mirar-se, olorar-se, posar les mans d’un a la cuixa de l’altre, fa que no vegin ni el metro que acaba d’arribar, ni les portes que s’obren i tanquen, ni el tràfec de gent que els envolta. És clar que només dos clandestins queden a un soterrani d’una estació del metro a les vuit del matí per fer-se manyacs, potser preludi d’unes banyes de manual. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història.

Dos. Línia 3, la verda; dimarts matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, si, són els mateixos d’ahir. Sembla ben bé que no s’hagin mogut de lloc en aquestes vint-i-quatre hores. Ell, feliç d’estar allà amb la seva amada, li diu no se quina bestiesa a cau d’orella i la fa riure, moment que ella aprofita per ensenyar la seva bonica dentadura on s’hi endevinen moltes peces noves, substitutes de velles batalles. Ell també deixa anar una rialla plena de molars de cavall. Es besen i es besen, «...tous les garçons et les filles de mon âge savent très bien ce qu’aimer veut dir... » Es besen els llavis: sense llengua ni saliva. Ep, això sí que no, per Déu! Ell, menestral potser, vesteix un conjunt gris clar que fa dies que veu el sol. Ella, modista potser, llueix un vestit beix i ajustat que li marca unes cansalades impossibles de foragitar. En un dels seus dits un anell gros com una nou, i que potser no val ni un ou, retorna la llum somorta que li arriba de l’andana. Ell la prem per la cintura i ella juga a oposar-s’hi sense força. Els jocs de mans de l’amada fan tremolar la mitja cabellera blanca del seu enamorat, clenxinada com un rail. La noia del meu costat, jove i bonica, també s’ha fixat amb els dos babaus. Per un moment les nostres mirades s’encreuen i un somriure maliciós s’endevina sota el seu nas. Voldria fer-li algun comentari ocurrent però no em surt res. Ummmmm. Llàstima! La funció segueix i el tòtil somriu i baveja davant la fruita calenta, prohibida, propera. Un estranger, pallús amb motxilla o curt de vista, o potser les dues pegues alhora, se’ls hi acosta i trenca la màgia del moment preguntant-los no sé què. Imbècil, go home! El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història.

Tres. Línia 3, la verda; dimecres matí, 8 a.m. Tots dos seuen en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paren de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell. La gent va adormida i tothom està de mala llet. Sí, són els mateixos d’ahir i d’abans d’ahir i de ves tu a saber de quan. Ell du les sabates una mica brutes de fang i això que fa dies que no plou. Potser tampoc va tan ben afaitat com en dies anteriors. Ella, en canvi, va vestida com una donzella virginal: faldilla clara per sota el genoll i camisa blanca desbocada en excés, amb dos o tres botons descordats com aquell que vol la cosa. De l’escot que se’n deriva, surten farbalans i puntes diverses que deuen fer molt temptador tot el conjunt pitam pitram sostenidor, perquè amb l’excusa del farbalà, ell no para d’ acaronar-li els pits a la núvia, posant-l’hi les puntes cap enfora o cap endins, tant hi fa, fent veure que li planxa els plecs arrugats. Les cames d’ambdós encreuades, fixant entre tots dos un fictici espai cuirassat de felicitat underground. Mentre, la música no cessa, «...tous les garçons et les filles de mon âge font ensemble des projets d'avenir...». Es veu una considerable nafra de color violaci estampada en el seu coll, deguda, segurament, a una disfunció de les glàndules pilo-sebàcies. També podria ser que ella, en un moment de rauxa, es passés de la ratlla i, sense voler, l’hi estampés al coll un petonàs que ha quedat gravat en forma de senyal d’amor i follia. El nostre beneitó, que no està avui tan rialler com altres dies, en un gest ràpid, fa que un petit sobre de color groc, que duia a la mà, vagi a parar dins la butxaca de la jaqueta de la seva parella que se n’adona, tot i que no deixa de besar-lo en cap moment. No, no voldria malpensar..., no..., no, no cal, no cal. No s’ha de ser maliciós. Diré només que no he entès el gest i prou. El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i jo, que vaig a dins, em perdo el final de la història.

Quatre. Línia 3, la verda; dijous matí, 8 a.m. Els dos que seien en una de les llargues bancades de l’andana de Paral·lel i no paraven de fer-se petons als llavis i manyacs al clatell, avui ja no hi són. Per un moment se’m fa estranya la seva absència, encara que, ben mirat, se’m refot del tot allò que hagi pogut succeir. És només que m’hi havia acostumat. Ai, l’amor, l’amor! Sempre l’amor! Quanta nostàlgia! Veient-los, estaves temptat d’entonar la bella melodia que Tiomkin va parir per allò de “Qué bello es vivir”. Si, home, ja sabeu, el Jimmy Stewart, l’amor, la solitud, el Nadal i la mare que em va parir. Françoise Hardy, un dia més, torna a sonar amb força pels altaveus de l’andana: «...comme les garçons et les filles de mon âge connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour? ...» Trec un moment el nas per la porta oberta i la veig. Està asseguda just a l’altre cantó del seu lloc habitual. Se la veu com sempre: somrient, manyaga, vestida de gala, llavis pintats i amb les seves millors arts escèniques sobre l’andana. Tímida, descarada, reservada, tendra, mimosa: tot alhora. Aquest cop va ben agafada d’un altre senyor molt ben vestit, elegant, quinze anys més gran que ella. No. No és el nostre vell amic passerell de sempre. Aquest d’ara, el dandi, li besa les mans complagut, mentre a cau d’orella deixa caure les paraules rituals i màgiques que fan que ella s’enrojoli de dalt a baix, escandalitzada del tot. És tota una professional, ningú no pot dubtar-ne. I la música que no cessi mai «...le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime...», El planeta segueix el seu curs, la gent puja i baixa llesta, les portes es tanquen. El comboi surt de l’andana a tota llet i ja tenim un final per la nostra història.

Gent de La Granada

2011-03-16T21:31:00.000+01:00

1.- Un lloc de pas
La Granada es troba situada al bell mig de la productiva plana del Penedès, damunt de clàssics encreuaments de camins mil·lenaris, entre els quals cal destacar amb força la Via Augusta. Aquesta important via de comunicació, que avui dia anomenaríem “autopista romana”, comunicava Roma amb Hispània, travessant el sud de l’Europa occidental i que, a grans trets, i malgrat els seus múltiples ramals secundaris i lògiques variacions al llarg dels segles, avui dia podem identificar, en el seu traçat més proper, amb l’actual carretera de Sant Sadurní a Vilafranca. Aquest fet, ha propiciat, històricament, que el nostre poble hagi estat sempre un lloc de pas, d’anades i vingudes de gent diversa. Uns hi arribaven per comerciar i guanyar-se la vida, d’altres per quedar’s-hi a viure. També alguns venien a fer la guerra i endur-se’n els bens, el bestiar i les dones, alhora que feien presoners els homes que havien sortit il·lesos de l’escomesa, per fer-los treballar com a esclaus o bescanviar-los per un rescat.
Ja sabem que, al segle X, sota els auspicis dels Bisbes de Barcelona, va sorgir el naixement documentat de l’enclavament fortificat de la torre Granata, destinat a formar part del bastió defensiu cristià, amb els seus centenars de torres i castells de protecció que servien per fer front, amb certes garanties, als atacs moros de les tropes del califat cordovès d’Al-Andalus.
Però, malgrat la penosa manca de referències històriques escrites, a causa de l’estrany costum de la gent d’aquest país de cremar sempre tots els documents, a ben segur que tot va començar molt abans. Només cal pensar que, l’any 941, les tropes cristianes del bisbe militar Guilarà, conquereixen el fortí de la Granada als sarraïns, prova que, en aquells moments, els moros ja hi vivien.
Però, potser que els primers habitants de Granata fossin del segle III abans de Crist, quan milers de soldats de les legions d’infanteria romanes, comandades pels Escipions, travessen regularment el Penedès per la Via Augusta, direcció vers la capital Tarraco, on resten aquarterades preparant la lluita contra els cartaginesos d’Aníbal Barca al sud i contra els àsturs o els càntabres al nord. Hem de tenir en compte que els romans van agafar-se la conquesta d’Hispània amb calma. En xifres rodones, podem dir que les successives guerres pel control de la península, per part dels romans, van durar no menys de dos-cents anys. Per contra, uns segles després, els musulmans van tardar només cinc anys a ocupar quasi tot el territori i vèncer la poca resistència que presentaren els visigots.) de totes les possessions de la península Ibèrica.
A partir d’aquest moment, vam ser romans durant més de sis-cents anys. No és descabellat pensar que, en aquest llarg període, alguns dels legionaris romans dedicats a tasques de control de la molt important via de comunicació amb Roma, restessin destinats a l’estratègic puig de Granata, de molt bona visibilitat en tots els seus punts cardinals, formant d’aquesta manera un primer nucli estable de població. Sí, d’acord, al poble no hi ha vestigis d’ocupació romana, tal i com succeeix amb altres pobles propers –Olèrdola, Puigdàlber, Can Bas, etc.–, però és lògic que sigui així. Pensem que la torre Granata és un dels enclavaments fortificats més antics de la Via Augusta i per això ha estat sempre un centre estratègic de primer ordre, en permanent disputa: exèrcits cartaginesos, legions romanes, hordes bàrbares del nord, ràtzies sarraïnes del sud, escomeses dels francs o els tropells soferts a mans castellanes comandades pel primer Borbó al 1714. Resumint: la Granada ha estat un indret saquejat i cremat en múltiples ocasions i reconstruït sempre damunt les seves pròpies restes.
De fet, hem de saber que mai no s’ha fet cap mena de treball de recerca arqueològic digne d’aquest nom –ni en el subsòl del castell ni tampoc en la zona formada pel nucli de cases més antigues–, per intentar trobar-hi restes que ens permetessin fixar amb més precisió els orígens de l’enclavament. No sols això, sinó que, fins i tot, l’any 37 del segle passat, en plena guerra civil, uns altres bàrbars d’algun comitè armat amb massa poder i poca cultura, varen decidir que les encara importants restes del nostre castell mil·lenari de la torre Granata fossin derruïdes quasi del tot, per tal d’utilitzar les runes que en varen sortir per empedrar un carrer. Aquesta barbaritat, pròpia de talibans, va servir per carregar-se el testimoni de milers d’habitants de la Granada que, al llarg de molts segles de temps difícils, van deixar-hi la seva vida i la nostra història. Davant de fets com aquest, és lícit indignar-se. I tant que sí!

2. Els moros, el bisbe militar i el mercat del gra
L’activitat diària de la gent comú del primitiu nucli de la Granada, posem pel cas, ara fa mil anys, quan va ser oficialment fundada, es pot emmarcar en uns paràmetres de vida medievals, és a dir, temps molt durs i de pura supervivència. Corren uns anys, en què la vida, sovint, costa poc de perdre. Les condicions de la pròpia existència dels poblats, molt aïllats els uns dels altres, depenia tant dels veïns, que podien ser pacífics o guerrers, com de les ratxes de penúria econòmica amb terribles períodes famèlics en els quals la gent es moria d’inanició. Per acabar-ho d’adobar, les terribles malalties infeccioses ocasionaven moltes baixes, sobretot entre els infants, en una època en què l’esperança de vida mitjana no arribava, ni de bon tros, als trenta anys.
Després de la desfeta de l’imperi romà –any 415 d. C.– van arribar al país els visigots que, convertits al cristianisme, van ocupar amb celeritat els principals centres de poder, aconseguint estabilitzar i posar ordre al difícil entramat social i polític del final de l’imperi romà. Cent cinquanta anys després (al 570), neix Mahoma que declara la guerra santa –Jihad– contra els infidels. Com a conseqüència, cap al 716, ens envaeixen els sarraïns, és a dir els àrabs –coneguts popularment per moros– que en pocs anys i amb la força de la seva fe, conquereixen ràpidament tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia Menor y gran part de la península Ibèrica durant els anys del segle VIII.
En aquesta primera Edat Mitjana, els episodis de violència i l’espoli esdevenen habituals. Just en la primera invasió sarraïna, el castell o torre de La Granada ja cau en mans dels sarraïns. I així va seguir durant dos-cents anys més, que de seguida està dit. Fins i tot, és possible que el propi castell fos construït pels mateixos sarraïns, damunt de les suposades restes romanes encara per descobrir. Són temps foscos i vehements, en una Catalunya en formació, on els territoris del Principat acabaran aglutinats a l’entorn de les dinasties dels comtes de Barcelona.
Com ja s’ha dit, l’any 941, les tropes del bisbe Guilarà, conquereixen l’enclavament de la torre Granata, foragiten el moro, tallen el cap dels ferits que quedaven –típic final de batalla a l’Edat Mitjana –, i pels drets de conquesta, es crea un nou assentament amb colons cristians, que passen a dependre del bisbat de Barcelona. En aquesta mateixa època, Sunyer I, fill de Guifré el Pilós, últim comte de Barcelona nomenat directament pels reis francs, ordena construir el castell d’Olèrdola. Hem de tenir present que Guifré el Pilós va deixar els comtats als seus fills, proclamant “de facto” la independència dels territoris catalans de la Marca Hispànica, gènesi del futur regne independent d’Aragó –Aragó, València, Catalunya i Balears– assolida plenament pel rei Jaume I al 1258.
En aquests anys, la Marca Hispànica dels francs s’estabilitza, potser amb una frontera delimitada per l’eix Sitges – Olèrdola – Castellví de la Marca – Font-rubí, encara que amb episodis de molta violència marcats sobretot per les ràtzies terribles d’AlMansor sobre Barcelona, a finals del X, i les posteriors del seu fill Abd al-Malik, sobre Manresa, on, els que queden vius, són fets de presoners i seran venuts com esclaus. Al segle X, el poder musulmà del califat esdevé incontestable i la ciutat de Cordova, amb molta probabilitat, és la més gran del món conegut, amb potser mig milió d’habitants.
Algunes de les planes dels pobles del Penedès cristià ja eren conreades i, per tant, s’hi podien veure alguns camps sembrats de civada, ordi i blat. També segurament ceps, garrofers i oliveres. Tots aquests productes, bàsics del camp, eren venuts als propis veïns sarraïns o potser bescanviats per sedes luxoses arribades de la Xina i per espècies exòtiques de les valls de Mesopotàmia. És lògic que, en els decennis de treva i relativa calma, i malgrat l’ambient hostil habitual en zones frontereres, sorgissin intercanvis comercials, amistats i relacions sinceres i duradores entre persones i institucions d’ambdues cultures.
En aquest escenari i, durant uns tres-cents anys, es va anar desenvolupant el famós mercat de la Granada, el més antic del Penedès. El comerç d’aquesta fira comarcal, que reportava importants beneficis al bisbe de torn, era molt important, fins al punt que les transaccions de gra fetes al mercat, situat al carrer de baix de la Granada, van donar nom a la mesura oficial de l’època per comerciar en la compravenda de gra en els dominis dels comtes de Barcelona a la comarca. Així consta en documents de l’època que parlen de determinades quantitats de gra –sesters de blat– segons “mesures de la Granada”. És més que evident, doncs, l’esperit emprenedor i negociant d’aquells avantpassats nostres. És possible, fins i tot, que el nom del poble sorgís, originàriament, de la relació del poble amb el gra i no amb les magranes. Que un dia, algun capitost confegís un escut amb la magrana (granada en castellà) podria explicar la controvèrsia. Però això no invalida ni contradiu, de cap manera, la hipòtesi del gra. En llatí, “granata” significa plena de gra, fèrtil.
A principis del segle XII, les forces cristianes, comandades per Ramón Berenguer III, conquisten Tarragona. Aleshores els habitants d’Olèrdola decideixen baixar a la plana i fundar el primer nucli de població del que serà després Vilafranca. Està demostrat que, en aquesta època, el mercat de la Granada compartia comerç amb les fires que se celebraven a Vilafranca. Es donar la circumstància que la Granada depenia del Bisbat de Barcelona i, en canvi, Vilafranca, dels comtes de Barcelona, és a dir del rei. En pocs anys, la força dels reis catalans va predominar davant el poder sempre important de l’Església i aquest fet va ser decisiu perquè la Granada entrés en declivi, afavorint la primacia de Vilafranca com a primera vila del Penedès. S’ha de conèixer que, ja al 1218, el rei Jaume I va celebrar corts a Vilafranca.
És en aquesta època de màxima influència vil·lafranquiana dins el comtat de Barcelona, què la figura del dominic Ramon de Penyafort (1180-1275), autor d’un manual pràctic d’inquisidors, es guanya la seva fama d’home dur i d’un caràcter ple de clarobscurs. El 1231, el rei Jaume I, a proposta del de Penyafort, crea el primer tribunal de la Santa Inquisició dins la corona d’Aragó. Els mètodes de tortura –descrits al manual– eren tant espantosos que, en general, els inculpats acabaven per admetre tots els càrrecs contra seu, tot i sabent que, si ho feien, moririen cremats a la plaça pública. Quatre-cents anys més tard, li arribaria la santedat.
El 1285, el rei Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó i Sicília, moria al seu palau de Vilafranca (avui Museu del Vi). Vint anys després, al 1304, Vilafranca, que ja era tota una senyora Vila, amb palaus, veguers i notaris del rei, rep la denominació de capital de la Vegueria del Penedès, amb 54 pobles sota la seva administració. No és fins el 1936 que el Parlament de Catalunya parteix la comarca en tres: Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf.

3. Vassallatge i estancament
La permanent crisi econòmica d’aquesta època medieval, es veu agreujada, any rere any, pels impostos que s’han de pagar per vassallatge. En el cas de la Granada, a l’Església. A més a més, s’havia de pagar el delme, o sigui la dècima part del valor de les collites, les primícies, que beneficien directament el senyor rector, i la dècima, que servia per sufragar les despeses ocasionades per les croades del segle XIII.
Tot i així, en general augmenta l’esperança de vida dels pobladors de la comarca i s’enceten llargs períodes d’una relativa prosperitat. Hem de dir, però, que en aquest període final de l’edat mitjana i primers temps de l’hegemonia espanyola a tot el món, el nombre d’habitants de la Granada s’estanca i el creixement econòmic del poble s’encalla.
No tenim xifres econòmiques fiables que avalin l’impacte i la davallada econòmica important que va suposar la pèrdua del mercat. Pel que fa a la demografia tenim que, a mitjan segle XIV, hi ha uns 150 habitants; tres-cents anys més tard, al final de la guerra dels Segadors, en ple segle XVII, trobem al terme de la Granada el mateix nombre: 150 persones. Es fa difícil fer un seguiment d’aquestes xifres, ja que al principi de la guerra civil, grups de facinerosos varen destruir bona part dels fiables arxius parroquials, on constaven aquestes dades, any per any. Aquests lamentables fets limiten molt la nostra capacitat d’estudiar, amb xifres contrastades, l’evolució de la població de la Granada. De fet, però, podem advertir aquest mateix fenomen demogràfic a gairebé tot el Penedès. Sense anar més lluny, a Vilafranca, a mitjan del XIV, tenim uns 3000 habitants. La mateixa xifra que tres-cents anys després.
La davallada política, econòmica i social dels territoris catalans durant el període comprés entre mitjan del segle XV i principis del segle XVIII, coincideix amb el descobriment d’Amèrica i l’hegemonia castellana a tot el món. Com se sap, i en línies generals, els territoris de l’antic regne d’Aragó no va ser convidats a participar en les empreses del “Nuevo Mundo”. També en aquesta època, els turcs dominen el Mediterrani i el comerç per mar va quedar molt afectat. Un altre factor de la davallada demogràfica són les epidèmies que regularment assolen Europa. Per exemple, a la pesta declarada al 1348 hi va morir entre un terç i la meitat de la població de Catalunya. Tampoc hem d’oblidar que l'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per les contínues lluites i aixecaments contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta de remença (1485-1486), Revolta de les Germanies (1519-1523), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i la anul·lació dels drets col·lectius dels catalans.

4. L’espectacular herència del pobres
Si ens preguntem què fan, en temps de pau, els habitants de la Granada en aquestes èpoques remotes, es fàcil respondre: fan el que sempre tothom ha fet des de temps immemorials, treballar dur per subsistir i mirar de deixar als seus fills unes condicions de vida millors que les que ells han hagut de suportar.
El gra i el bestiar continuen sent els productes de referència bàsics per a l’alimentació. També, és clar, tots aquells productes de taula que han constituït, des de sempre, allò que ara anomenem dieta mediterrània. Aus de corral, bens i porcs. Ametlles, i avellanes. Panses i figues, nous i olives. ¿Podríem dir, salvant totes les distàncies (que són moltes), que més o menys com ara? No, de cap manera. No, perquè tota una sèrie de productes, que són ara de consum habitual, no arriben a les llars catalanes fins ben entrat el segle XV i ho fan com a conseqüència del descobriment d’Amèrica. Patates, mongetes, tomàquets, pebrots, carabasses, blat de moro, vainilla, cafè, te, cacau (xocolata), sucre de canya, tabac, són productes que arriben de l’altre costat de l’Atlàntic i passen, en poc temps, a ser articles de consum massiu i popular. També arriba la sífilis, que ocasiona, en molt pocs anys, una vertadera mortaldat. Reis, emperadors, militars, bisbes i camperols cauen com a mosques. No podia ser d’altre manera: l’ofici més vell del món.
Les zones boscoses, molt extenses a tota l’àrea del Penedès en aquella època, sobrepassen de llarg la superfície de conreu. Les poques planes sense arbres i amb bona terra cultivable són propietat del senyor feudal o bé dels seus representants legals al poble (castlans, capellans, etc.). Els pagesos de remença treballen aquestes finques, ajudats per famílies de servents molt pobres que conviuen amb els animals, a l’estable, i en règim de semiesclavitud. Molta gent sense recursos sobreviu gràcies a l’aprofitament i conreu dels costers pedregosos de difícil accés que, amb el pas dels segles, són transformats, amb no poc esforç, en petites feixes limitades per marges de pedra, que encara avui dia podem veure, per desenes de milers, als vessants muntanyencs de les nostres comarques. L’espectacular herència dels pobres.
En alguns pobles, els pins i roures (rovira ve de roure, p.e. la Rovira Roja) arribaven pràcticament als afores de les cases. La neteja d’aquests boscos permetia l’abastament de llenya, fonamental per a la bona marxa de les llars de les cases. El transport de troncs amb mules o matxos ocupava bona part del temps disponible. La llenya crema molt de presa i els boscos cada vegada són més allunyats i plens de perill. En aquest període medieval el llop és un animal endèmic dels boscos de tota la península i, famèlic, resulta perillós. S’ha d’anar amb compte en temps de llops. Algunes de les rondalles i contes que ens arriben de temps immemorials, parlen de boscos llòbrecs plens de llops i de por. Qui canta, els seus mals espanta! I també algun nom de poble que perdura: per exemple Viladellops.
Una altra preocupació ancestral: l’aigua. Vital per a la supervivència. Com ara. Moltes guerres i escaramusses sorgien de la necessitat de tenir un abastament regular d’aigua. Intramuros de les fortificacions, l’aigua de pluja era recollida i gestionada amb molta cura perquè no es malmetés i deixés el castells sense possibilitats de resistència.
Trobar pastura fresca per a les ovelles i alimentar les aus de corral. Elaborar formatges. Matar el porc i salar-lo. La proximitat del mar també era important, ja que a la Granada, que es troba només a cinc o sis hores, amb carro, de la costa, sempre s’ha menjat peix fresc, encara que, com se sap, el peix salat es consumia a tot arreu i formava part de la dieta habitual de quasi tots els pobles.
Qui tenia un cavall, una mula, una somera, un bou, era ric. Recollir bogues, espart, vímet, cànem i canyes, permetia fer cabassos, coves, cordes, catifes, falsos sostres, etc. Moltes de les plantes que creixen a tocar de l’aigua dels rierols són comestibles i també formen part de la dieta dels granadins de l’època. A banda de la recollida d’aigües i l’abeurament de les bèsties de càrrega, l’activitat vora les rieres i pèlags estava doncs assegurada. La majoria dels oficis artesans que s’exercien dins de cada poble, avui s’han perdut. Els casaments de les fadrines eren pactats d’antuvi pels pares dels contraients fins fa ben poc. A les famílies adinerades això succeïa fins ben entrat el segle XX.
Als pobles no era possible amistançar-se per lliure, sense córrer seriós perill d’acabar a la presó i evidentment ser excomunicat per la Santa Mare Església. En general, els costums populars i la vida social estaven fortament controlats pels estaments religiosos amb la seva permanent presència en els centres de poder polític. Era normal que per viatjar fora de la comarca, pel motiu que fos, fes falta un permís de l’autoritat competent: el conegut salconduit. La gent anava amb tartana i carro, des de la Granada, a les festes majors i aplecs festius dels pobles més propers, i viceversa. Aquestes festes populars servien per establir els primers contactes entre els joves. Per a les xicotes i els bordegassos, la festa, i sobretot el ball, eren una coartada perfecta per fer noves amistats, i segur que també per intentar alguna aproximació física. A les festes majors es lligava molt i s’encetaven moltes relacions duradores. Encara avui dia, segur que un percentatge important de les parelles del poble amb més de cinquanta anys, es van conèixer a una festa major.
A grans trets, podríem dir que, si reconstruíssim el genoma d’un individu poblador arquetípic de la Granada que reunís, en una sola persona, les característiques de tots els seus avantpassats seculars (algun dia podrem fer-ho, sens dubte), sortiria un espècimen treballador, amant de la seva terra, malfiat, però alhora dialogant i comprensiu envers idees que no són les seves. En definitiva, tindríem una persona que, al llarg de la història, les ha vistes de tots colors i que ha hagut d’entendre’s, per les bones o per les males, als nouvinguts arribats amb llengües i costums estranys de totes les latituds. Res de nou.

5. Temps moderns: de trens i cooperatives
Fem ara un salt en el temps i parlem només dels dos-cents últims anys de la història del poble, dels quals sí que es guarda nombrosa documentació, encara que no tota.
Al 1808, les tropes de Napoleó, entren al principat i alguns habitants del poble moren en escaramusses davant l’invasor francès. No és clar, però, que el gruix de les tropes franceses passessin per La Granada, ja que només uns anys abans, al 1802, s’havia obert al trànsit la nova carretera a Barcelona per l’Ordal –la carretera a Barcelona per la costa es molt més posterior i no s’inaugura fins al 1879–.
A l‘any 1819, segons el cens del comte de Floridablanca, ministre de Carles II, tenim la xifra de 392 habitants a tot el municipi. Malgrat els innegables avenços, costa deixar enrere el XVIII, i el clima social i polític del XIX continua sent convuls a tot l’estat i també a Europa. A Catalunya i a la Granada també. A mitjan segle, per exemple, trobem documentats, a la Granada, greus incidents motivats per les guerres carlistes.
Tot i aquest advers clima polític, en aquest període, que va des del 1800 fins a els nostres dies, s’esdevenen dos fets cabdals que canviaran radicalment la fesomia de la Granada i sacsejaran la societat local, donant el tret de sortida cap a la Granada moderna que tots coneixem avui. Parlem de l’arribada del tren al poble i la creació del Sindicat Agrícola.
Dalt el tren, anem tots dalt el tren...
En primer lloc, l’any 1865, només disset anys després de la posta en marxa al 1848 de la famosa primera línia de tren espanyola, Barcelona–Mataró, s’inaugura el tram de ferrocarril comprès entre Barcelona i Tarragona, amb parada i estació nova de trinca a la Granada. La línia, que s’anomenava M.Z.A –Compañia de ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante–, era propietat de l’home més ric de l’Espanya de l’època, el malagueny marquès de Salamanca . Al 1941 va ser nacionalitzada per Franco i batejada Renfe.
Aquest fet no solament obria de bat a bat les portes als mercats espanyols i europeus sinó que significava col·locar en primera línia el poble de la Granada a nivell de tot l’estat, amb tots els aspectes positius i avantatges que va comportar: facilitat d’accés a les capitals de comarca i de província, establiment de negocis al poble, possibilitat de transport immediat de mercaderies a tot arreu, etc.
L’accés per ferrocarril a Europa va ser una fita molt important, sobretot tenint en compte que, en aquella època, les infrastructures de transport per carretera, tant de persones com de mercaderies, eren molt i molt pobres i escasses, per no dir pràcticament inexistents. Només hem de pensar que encara falten més de cinquanta anys per veure l’arribada dels primers cotxes a casa nostra. I cent anys més per fer del cotxe el modern estri de transport que avui tots coneixem.
En aquesta època trobem una Europa en plena revolució industrial, dedicada a donar per acabat l’antic règim i assentar les bases de les grans transformacions socials i econòmiques que arriben fins als nostres dies. Així, per exemple, podem veure com a finals del XIX tenim a la Granada una pròspera indústria en el sector dels boters que ocupa, pel cap baix, una cinquantena d’artesans que fabriquen milers de bótes, bocois i carretells, que surten de l’estació del tren en direcció a Espanya i també a tota Europa. Durant la primera guerra mundial, aquesta xifra de gent del poble ocupada treballant de boters, encara es va incrementar. A la Granada hi havia, en proporció, molts més boters que a Vilafranca.
És de suposar que les bótes del Penedès tenien molta fama arreu d’Europa; si no el negoci de la boteria no hauria estat tan reeixit com per arribar a ocupar un sector de població tan nombrós.
També hem de dir que, en el decurs de la tercera guerra carlina, al 1874, l’estació de tren de la Granada, que era pràcticament nova, fou cremada i destruïda pels revoltosos. Fet insòlit si pensem que, a Vilafranca i des de feia més de 100 anys, hi havia aquarterat tot un regiment d’infanteria amb més de mil soldats governamentals. Més tard l’estació es tornà a construir, aquest cop més gran i amb l’aspecte, més o menys, que ofereix avui dia.
En relació amb la importància del pas del tren per la Granada, no hi ha cap dubte que el seu impacte encara va ser més fort en l’aspecte social que en l’econòmic. En efecte: l’entrada en servei d’una línia de tren que, d’una banda, arribava fins a Barcelona, i de l’altra, a Tarragona, fa que augmentin de forma notable els intercanvis de persones entre municipis fins aleshores llunyans o, si més no, bastant mal comunicats. La gent viatja amb molta més freqüència a la capital de Catalunya i, per descomptat, a Vilafranca i Sant Sadurní, sobretot i en els primers temps, per negocis. Després comencen a haver-hi viatges de tipus familiar, de lleure, etc. Aquest procés d’intercanvi generarà, en el temps, modificacions destacades en els hàbits i costums de la gent de la Granada, en el sentit de facilitar l’accés a tot un món cultural i social d’àmbit urbà i, per tant, més obert i menys tradicional.
També molta gent del poble va trobar feina a la mateixa capital de Catalunya. Fins i tot, el trajecte La Granada - Barcelona - La Granada esdevenia habitual. Per primera vegada es començava a intuir que el desenvolupament industrial i el comerç massiu potser un dia desplaçarien l’agricultura com a principal mitjà de vida del Penedès. Innovació, modernitat i valor afegit: tot això va significar el tren a la Granada. Pensem que, abans del tren, una persona que prengués un servei de transport de tracció animal (tartana, diligència, etc.) podia tardar, en temps de pau, un dia sencer o més per anar només a Barcelona. Anar amb carro o ruc a Vilafranca prenia més una hora i mitja de temps. Les carreteres eren plenes de gent que es desplaçava, com sempre, a peu.
Qui dubta que el tren va significar, en aquells moments, un factor determinant per facilitar la transició dels granadencs cap a l’era moderna?
Cooperativa i creació de riquesa
L’altre fet remarcable és la constitució, al 1920, del Celler Cooperatiu, és a dir del Sindicat. Aquesta nova associació professional coneguda, en primera instància, com a “Sindicato Agrícola i Caja Rural”, va significar en el seu moment tot un repte que va permetre, per primera vegada, aglutinar els interessos de la pagesia que, en decurs de les successives desamortitzacions del XIX, havia tingut accés a la propietat d’una part de les terres que abans havien estat de l’Església. Recordem que el 1891 es van haver d’arrancar totes les vinyes de la comarca a causa de la plaga de la fil·loxera i els vells propietaris van pactar nous contractes de rabassa morta que donaven als parcers i rabassaires garanties sobre els béns produïts. Tot aquest procés va portar a una millora en el rendiment de les terres cultivades i en alguns casos, fins i tot, a la propietat mateixa de les terres conreades. Els bons resultats d’aquesta petita gran revolució en la gestió de les vinyes i l’elaboració del vi, conseqüència de la creació del sindicat, es pot explicar tant per la renovació de la maquinària necessària per conrear les vinyes, com, sobretot, pels nous procediments del premsat i de l’elaboració del vi, seguint pautes higièniques més modernes i noves tècniques de fermentació del most..
Aquella decisió presa l’any vint per uns quants propietaris, que fins i tot van arriscar el seu propi patrimoni personal en funció del bé comú, va donar molt aviat els seus fruits i va permetre donar sortida al sector econòmic més important del poble de la Granada. Malgrat les importants i necessàries reformes del Sindicat realitzades al llarg dels anys, encara podem gaudir avui de moltes de les instal·lacions originals. Potser algun dia un economista sorgit d’entre els besnéts d’aquells pioners analitzarà i posarà xifres a l’extraordinari impacte econòmic i de benestar social que ha representat, en tots aquests anys –aviat un segle–, la creació del Sindicat i proposarà, espero, un homenatge pòstum als fundadors i capdavanters pel seu altruisme i la seva visió de futur.

6. Amunt i avall
Certs períodes del segle XX han estat, des de tots els punts de vista, un desastre polític i social, sobretot per la hegemonia de la barbàrie enfront de les idees i el diàleg. Almenys pel que fa al cop militar i posterior l’enfrontament civil de 1936, que tantes vides va malmetre entre tots els contendents. Hem de pensar que tot plegat va ser massa fort i salvatge perquè molta gent que ho va patir en pròpia pell, es negui, encara ara, a passar pàgina per sempre. Les generacions que, per sort, no ho vam viure, només podem dir amb contundència: mai més. A la Granada també: mai més.
A partir dels anys seixanta i malgrat l’ominós règim franquista, l’economia va anar desenrotllant-se. A les zones amb més empenta es crea encara més riquesa i es comencen a bastir els fonaments de l’era industrial que ara vivim en plenitud. Aquest fet va encetar tota una etapa d’emigració de treballadors a la recerca de millors oportunitats. Així doncs, des de les pobres terres del sud cap a les grans ciutats industrials del nord i cap a la capital de l’estat. Milions de persones carregades de maletes, amunt i avall. Emigracions i immigracions omplien i buidaven els pobles. Perquè és en aquests anys seixanta en què coincideixen ambdós fets alhora. Per una banda moltes famílies originàries de Múrcia, Extremadura o Andalusia arriben a la Granada per quedar-s’hi per sempre. A la vegada, molts dels habitants del poble es veuen obligats a deixar-lo i emigrar al cinturó industrial de Barcelona o a la mateixa capital, per estudiar o buscar-se la vida i treballar en sectors industrials o de serveis, més qualificats que els que hi havia en aquells moments a la comarca. La paraula emigrar pot semblar, avui dia, massa forta per expressar el fet que moltes persones (com qui això subscriu) deixessin de viure a la Granada per establir-se a cinquanta quilòmetres de distància. Però el fet és que molts vam quedar-nos a Barcelona, formant part de l’extensa nòmina de granadencs que vàrem haver marxar del poble per motius laborals.
Per sort, quaranta anys després, tot aquest estat de coses ha canviat cap a millor. En general, la xarxa de comunicacions per carretera, amb la construcció de noves autopistes, ha millorat bastant, malgrat les cròniques mancances, i, com a conseqüència, s’ha generalitzat l’ús de l’automòbil privat. Aquest fet ha tornat a atansar els pobles de Catalunya, perquè, encara que la distància sigui sempre la mateixa, el temps per arribar-hi és menor. També les noves tecnologies poden permetre, en alguns casos, treballar des de casa. En un futur proper s’estendrà aquesta possibilitat laboral, evitant molts desplaçaments per motius de feina. À més a més, també comença a haver-hi gent jove de Barcelona que pren l’opció d’establir-se a la Granada a fi de millorar la seva qualitat de vida i poder accedir a la compra d’una casa o un pis. A Barcelona, per a la gent jove és impensable a causa de l’abús de preus del sector immobiliari de la capital. L’actualització i modernització de les instal·lacions del tren i les unitats de transport ferroviari pot tenir una influència decisiva en aquests aspectes que comentem.
En aquests últims anys, la Granada està creixent molt. Gent d’aquí i gent d’allà. És possible que en pocs anys doblem el nombre d’habitants, en relació al 2000. Potser a la Granada, per diverses circumstàncies, el fenomen immigratori té menys incidència que a d’altres pobles de la comarca. De tota manera, es indubtable que l’arribada de tota aquesta munió de persones, formades en cultures i llengües molt diferents a la nostra, exigirà a tothom molts esforços per tal d’intentar integrar-los en la nostra manera de ser i veure el món. De fet, cal dir que, en general, la població autòctona està fent –qui ho dubta?– un esforç considerable per entendre i respectar les noves cultures i el seu tarannà. Hem de suposar també que, quan els nouvinguts portin aquí uns quants anys, també veuran la necessitat de participar en la vida política del poble i faran seus els avantatges d’un sistema democràtic, on les lleis no son divines, i les creences religioses, per aquells que en tinguin, es desenvolupen (haurien de fer-ho) en un àmbit personal i privat.

7. Demà
Si fem un esforç per veure com aniran les coses en el futur, fracassarem. Segur. Tot i això, es poden enunciar quatre idees sense por d’errar massa el diagnòstic. En primer lloc, la pròpia ubicació de la Granada, a menys de cinquanta quilòmetres de Barcelona, fa que, es vulgui o no, estem implicats en tot un procés de transformació social i econòmica, que està convertint el poble, a marxes forçades, en una part de l’àrea metropolitana de la capital, amb els avantatges i inconvenients que aquesta proximitat comportarà.
Profit que en traurem: augment de les oportunitats laborals i increment del nivell de vida econòmic. Millora de tots els equipaments sanitaris, culturals, socials, etc., que, en tota l’àrea d’influència d’una gran metròpoli són molts i de gran qualitat. Dit això, també patirem tota la problemàtica inherent a les grans àrees de servei de la capital. És a dir, pèrdua d’identitat, perill de convertir-se en una ciutat dormitori sense cap mena de vida social, construcció de grans infrastructures de servei –TGV, naus logístiques quilomètriques, autovies de circumval·lació i qui sap si aeroports propers– amb la consegüent pèrdua de territori verd i davallada de la qualitat mediambiental.
¿Val la pena, tot això? ¿Podem fer-hi alguna cosa els habitants actuals per aturar la bèstia del desenvolupament incontrolat i, per tant, insostenible? Son moltes ja les veus, sobretot dels joves, que s’estan aixecant per tot aquest estat de coses, que no han fet res més que començar i que es poden resumir dient: no, no tot s’hi val i sí, si val la pena implicar’s-hi políticament per defensar que el creixement econòmic no es pot fer a qualsevol preu i que les persones i el medi natural han de prevaler sobre els béns de consum i els equipaments.
Sempre hem estat contents del veïnatge amb Vilafranca i també de la proximitat de la capital de Catalunya, però és possible que un dia, no massa llunyà, veiem, a desgrat, que estem pagant un preu massa alt per deixar de ser de poble i convertir-nos, tal com diria Josep Pla, en tot uns senyors de Barcelona.